Otegi i el procés

Demà, Arnaldo Otegi serà a Catalunya per oferir una xerrada. No sé com l'enfocarà, però tant de bo tingui els ingredients de la seva breu xerrada a Brussel·les el passat 27 d'abril, que corre per la xarxa. Malgrat que la presó està pensada per al desgast i l'anorreament de les persones, l'autodisciplina, la connexió amb l'exterior i la solidaritat amb altres presos fan que en alguns casos hom surti de la cangrí dotat de més lucidesa. Penso que és el cas d'Otegi, que en poques paraules sintetitza idees de pes. Aquella xerrada estava adreçada als partits d'esquerres, que eren els amfitrions d'Otegi en aquella ocasió. Però les reflexions que hi deixava anar bé poden servir-nos per al procés independentista, perquè l'entenem com un procés popular de transformació política.

En primer lloc, ara que tenim tota la tensió del procés abocada en la política parlamentària (les tensions dins JxS, o entre JxS i la CUP, properament el debat dels pressupostos...), hem de recordar els límits de la gestió institucional, el seu escàs marge de maniobra.

Per als canvis polítics cal mobilització perquè aquesta incideix en l'hegemonia cultural i ideològica. Si no s'aconsegueix transformar valors i principis en el conjunt del poble, no hi haurà prou forces. Diguem-ho menys abstracte i citem, com fa Otegi, Franklin D. Roosevelt adreçant-se en una ocasió als sindicats americans: “Molt bé, estic d'acord amb vosaltres. Ara sortiu al carrer i obligueu-me a fer-ho.” Una idea central, que convé retenir ara que l'ANC afronta l'elecció d'un nou secretariat nacional que, entre altres coses, tindrà la missió de reactivar la mobilització de base. En aquest aspecte, doncs, és bàsic ressituar el debat sobre legalitat i legitimitat, per enfortir els plantejaments independentistes en detriment dels que afirmen que només es pot fer política democràtica amb les lleis vigents i dins les estructures autonòmiques.

En segon lloc, recordar que sempre hem de ser molt honestos en la nostra activitat política. Si tenim alguna cosa que no podem perdre és la credibilitat. Això ens ho hem d'aplicar en un doble sentit: primer, analitzant clarament en quin moment ens trobem del procés; i, segon, esforçant-nos per a explicar en què consistirà el desenllaç d'aquesta pugna amb l'Estat espanyol. L'espanyolisme ens ha martellejat amb el 48% i amb el “no heu guanyat”. I això no ho contrarestarem afirmant el contrari, sinó que hem de saber entendre que el que va sortir de les urnes el 27-S va ser una força immensa (a Catalunya cap projecte polític en els temps recents ha recollit aquests gairebé dos milions de vots!) però no la necessària per a proclamar i sostenir unilateralment una república. A més, probablement, encara que els resultats haguessin sigut lleugerament diferents i l'independentisme hagués superat el 50% dels vots emesos, no crec que les actituds dels principals actors polítics haguessin variat substancialment del guió que estan seguint. Aquí ens hem de remetre al punt anterior (la mobilització) però també a una altra qüestió: tenir capacitat per a explicar en què consisteix això de fer una ruptura.

I ho hem de fer sense necessitat de posar-nos tràgics, ja que citant un altre president, en aquest cas l'uruguaià Pepe Mújica, Otegi recorda que hem vingut a aquest món a ser feliços. Però assumint també, és clar, que la confrontació amb l'Estat té un cost. Que el capitalisme (i els estats) funcionen amb por i amb mentides, i que això incideix en la consciència popular. I que per tant hem de preparar aquest estat de consciència per a evitar el que va passar a Grècia: que es va llançar un desafiament als poders establerts i que no es va poder sostenir. Incís: si parlem de Grècia hauríem de parlar també de les complicitats que busquem amb altres pobles europeus i mediterranis.

Això ens obliga a tenir molt present l'estat de consciència del nostre poble, sense anar deu passos per davant, però alhora treballar aquesta consciència sobretot a través de l'activació popular, de la democràcia participativa, conjuntament amb la gent. Aquí s'imposa el desplegament del procés constituent com a eina d'apoderament i també de seducció. Perquè –afegia el conferenciant referint-se a l'esquerra– necessita apassionar, seduir, ser amable, somriure… perquè no ha nascut per a resistir sinó per a canviar el món i per guanyar.

Acabo l'article amb el que Otegi començava, adreçant-se respectuosament però discrepant de l'esquerra espanyola: l'Estat espanyol no pot evolucionar cap a un posicionament democràtic respecte als drets dels pobles. Aquesta és la certesa que ens porta a la convicció independentista, però alhora ens apunta el repte immens d'endegar un procés de ruptura democràtica.