Sense quotes a la cartellera teatral
Els exhibidors de cinema s'exclamen d'una igualtat d'oferta lingüística i al teatre, castellà i català conviuen amistosament
Daniel Martínez, president d'Adetca, insisteix que les coincidències de títols vinguts de fora de Catalunya, o produïts a casa i en castellà, són conjunturals i que, si es mira les dades globalment, es comprova que domina l'autoria catalana i les funcions en català. Les dades del 2009 recollides per Adetca (que és un una fidel radiografia de Barcelona i que es pot extrapolar al teatre que es fa i es veu arreu del Principat) confirmen que han estat 329 els autors catalans representats. Fins a 347 espectacles eren en català (174 en castellà i 12 bilingües). La xifra d'espectadors per idioma de l'any 2009 és, pràcticament, salomònica: 988.301 en espectacles en català i 968.517 en castellà (els d'espectacles bilingües van ser només 8.267). La raó d'aquesta equiparació d'espectadors és que els productes de gran consum (com els musicals) es fan majoritàriament en castellà. Tot i així, cal valorar que, al 2009, van haver-hi menys musicals i hi va anar també menys gent: van perdre 323.631 espectadors tot i que van sumar 548.550 entrades. La davallada en el gènere musical es va compensar amb l'apartat dramàtic (d'un milió a 1,3 milions), en actuacions musicals (de 50.277 a 122.918) i en dansa (de 216.054 a 262.692). A la cartellera d'aquest mes de març es troba, amb tot, una concentració de títols en castellà. Tot i que hi hagi una massiva producció en català, falten títols per a gran aforament i, potser per això, hi ha hagut aquesta segona onada de teatre castellà:
Poliorama, inèdit
Fantasies Pirandello
JOAQUIM ARMENGOLQuin gust sentir l'aire fresc vingut de Madrid, una brisa nova fregant el rostre d'un públic tan sorprès com divertit, i que somreia, acabada la funció, rememorant les folles imatges d'aquells personatges que irrompien al mig d'una funció, rebentant-la plàcidament, avalats per la dèria permanent de cercar una mà que els definís. I és que necessitaven expressar el seu drama, però la cosa no aconseguia ser representada, ja que els faltava l'autor; de manera que vam veure com es desplegava la comèdia d'aquesta inútil i fascinant temptativa on uns i altres, actors, personatges i públic, es van trobar irremeiablement confosos.
La Villarroel ha situat l'escenari al mig de la sala, posant el públic a les seves bandes. Les parets de rajol negre pinten un fons de fantasmagoria i al·lucinació. Al centre del quadre només hi ha una catifa tacada amb colors que dibuixen una mica de terra; al damunt i a la resta, una banqueta i un cavallet amb un llenç... Així, anem veient una divertida funció quan, de sobte, patim l'escomesa d'uns personatges que apareixen del no-res, imposant-se. D'aquí, el colèric astorament dels actors que actuaven, ofesos i emprenyats, però que, a mida que van assimilant els fets, temperen sense remei la seva perplexitat i fúria, en veure's seduïts per una abissal veritat escènica.
Meravellosa dramatúrgia i direcció posant al dia el clàssic de Pirandello, dotant-lo d'un munt d'elements nous i sorprenents, creant un divertidíssim esvaïment entre realitat i ficció. Jovial evocació del teatre dins el teatre, sense deixar de banda l'essència del clàssic italià. Així, l'espectacle s'inunda de pirueta i joc, de fantasia i humor, de la més llampant vida en el desordre, del caos de la bogeria, la burla de tòpics i la befa irònica d'uns als altres. Però a fe que mentre el gest grotesc més descarnat ens diverteix a munts, en un instant sentim l'estremiment més intens, la sensació brutal del gel a l'esquena. Potser, perduda la sorpresa inicial, hi ha certa reiteració, l'embull d'explicar-se massa, també funciona millor la comèdia que el drama, però el conjunt és d'una emotiva i fantàstica alegria. La implicació dels actors és total, transpiren honestedat i passió, actuen de meravella i són d'una sensacional veritat, pertorben, diverteixen i abasten definitivament el públic. Espectacle brillant, intens, un plaer.