El partit interminable

En el seu llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable, de lectura obligatòria, el periodista Lluís Simon no només parla de la lluita de les seleccions nacionals per obtenir un reconeixement internacional que, amb la llei a la mà, no hauria de ser problemàtic per a la majoria d'elles, sinó d'alguna cosa més profunda. És sabut que ara mateix Catalunya no pot tenir formalment un Comitè Olímpic Català perquè el COI presidit per un català, Samaranch, va modificar la carta olímpica. I que alguna federació internacional de les grans, com la de futbol, ja ha pres mesures per evitar un reconeixement formal de la selecció nacional de Catalunya, tot i que permetin competir Escòcia, el País de Gal·les, Anglaterra i Irlanda, que són nacions d'un mateix estat. Però dret a llei, les federacions internacionals són organismes privats que poden admetre qui considerin oportú. Espanya i el seu estat, però, han lluitat i lluitaran per impedir el reconeixement internacional de les seleccions catalanes amb males pràctiques incloses. No poden ni imaginar-se les dues seleccions trepitjar el mateix camp o la mateixa pista.

Hi pensava sentint el vicepresident del govern explicar els avenços en afers exteriors i cooperació que s'han fet en aquesta legislatura. Carod-Rovira, orador brillant, reclama un departament d'Exteriors en un futur govern. I és evident que, econòmicament i socialment, Catalunya necessita que algú la representi davant del món, perquè si ens hem de refiar de l'estat que paguem, ho tenim clar. No sé si el proper govern, sigui quin sigui, tindrà l'empenta necessària per enfrontar-se amb la caverna. En tot cas, els mateixos arguments pels quals Catalunya necessita representació exterior serveixen per reclamar seleccions esportives. Però no ens enganyem, Espanya no cedirà. S'ha de ser un estat, diuen. Doncs si volen un Estat, tinguem-lo.