Cultura

ALEIX RENYÉ

Periodista i escriptor

«Encara queden aspectes d'Epoca per explicar i que jo desconec»

Als anys vuitanta va ser un dels primers periodistes de Ràdio Arrels a la Catalunya del Nord, abans de treballar en diversos mitjans de comunicació, entre altres, més recentment, El Punt. Autor de narrativa i poesia, també ha pujat als escenaris per interpretar textos seus o de Leonard Cohen.
Cal parlar d'Epoca quaranta anys després dels fets?
– «Sí, perquè avui es pot agafar des d'un punt de vista històric. És una part de la història de Catalunya absolutament desconeguda.»
– Què era aquest grup?
– «Tenia una estructura d'exèrcit, amb la voluntat de ser l'origen de les forces armades que defensarien la llibertat de Catalunya. Ens preparàvem per posar-nos al servei de les autoritats legítimes del país. Si hi ha una cosa comparable, és el que havia sigut, fins fa poc, l'IRA.»
– Fins i tot el nom del grup és incert?
– «Això de l'Exèrcit Popular Català és un nom que la policia va treure arran de la detenció de Jaume Martínez Vendrell, que va ser considerat com el cap d'aquest grup i, segons la policia, ell els hauria declarat que el grup es deia així. Això, jo personalment com a membre d'aquell grup, i com a alumne de Martínez Vendrell, o no ho sabia o això no correspon a la realitat. En aquell moment no existia un nom.»
– Què es feia durant aquests deu anys de clandestinitat?
– «S'estava fent la formació militar, seguíem cursos de guerrilla i clandestinitat, fèiem pràctiques, amb les armes i el material. Hi havia tallers que fabricaven armament, serveis sanitaris en el cas que hi hagués ferits, grups d'informació...»
– Una estructura amb molts mitjans?
– «Una cinquantena de persones a la clandestinitat; això vol dir vehicles, apartaments, menjar, un pressupost considerable. Les accions de recuperacions econòmiques que surten al llibre no són suficients per explicar-ho. Vivíem ascèticament, però amb la infraestructura que hi havia (i que jo només he sabut després, perquè en aquell moment només coneixia el meu grup), per mi hi havia d'haver altres aportacions econòmiques que arribaven no sé d'on.»
– Com neix el grup?
– «En el llibre se'n situa l'origen com una voluntat de Jaume Martínez Vendrell, que era un antic militar de la República. Ell (que va ser el meu formador) s'hauria coordinat amb Manuel Viusà per crear el grup. Però tinc l'íntima convicció (no en tinc cap prova) que a la fi del franquisme tot el nacionalisme català, des del cristià fins a l'independentista, a tots els anava molt bé l'existència d'aquest embrió d'exèrcit. Fins a quin punt en tenien coneixença i ho recolzaven, no ho puc dir; però sé que Jaume Martínez Vendrell i Manuel Viusà estaven relacionats amb tots els grans líders del nacionalisme català, i que estaven molt ben considerats per tots ells. Queden aspectes per investigar.»
– Com es fa el pas d'entrar a la clandestinitat a 16 anys?
– «Jo era de Lleida, una ciutat i una realitat fosca, franquista, amb una opressió lingüística, cultural, social... Espanya era omnipresent. Érem obligats de ser espanyols, si no, rebíem. Per mi era evident i no entenia com la gent no es revoltava.»
– La família ho va entendre?
– «El mal que vaig fer als meus pares és que el me sap més greu. Van patir molt. Tant el meu germà com jo vam desaparèixer de cop, no sabien on havíem anat. Sé que van remenar cel i terra i que hi van fer intervenir gent que avui té alts càrrecs polítics, per saber com anàvem. En deu anys ens vam veure dues vegades, sempre de manera clandestina... La meva família va perdre els dos fills de cop.»
– I a quin moment es pren la decisió de dir prou i de sortir?
– «És sobretot sortir de la clandestinitat; del compromís amb el país, jo no tinc consciència d'haver decidit mai que ja n'hi havia prou. Malgrat totes les detencions, i malgrat que el projecte ja pràcticament no existia, hi havia un grup d'individus, prou nombrós, que no havíem estat detinguts i que en molt casos mai havíem estat identificats. Però això no vol dir que no fossin gent que no volguessin continuar amb el compromís amb el país.»
–Es planteja el retorn al sud?
– «No, perquè he fet la meva vida a Catalunya Nord; tinc la ciutadania francesa, i l'alternativa, que seria la ciutadania espanyola, ni me la plantejo. També perquè mai he volgut demanar perdó a Espanya pel que he pogut fer per Catalunya. Altres ho han fet, és la seva opció, cadascú fa el que vol o el que pot.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a