Esports

LA CRÒNICA

TONI ROMERO

La biografia de la discòrdia

Mentre a Espanya es fa el que calgui per tapar el pas de Samaranch pel franquisme, el món anglosaxó, que mai es va empassar que presidís el COI, li ho continua retraient amb duresa

Ahir costava trobar en els apunts biogràfics publicats a Espanya –i també a Catalunya– sobre Samaranch les dues cares de la seva trajectòria. Dos aspectes crucials del seu llegat no apareixen: d'una banda, la vinculació directa amb el franquisme –es dirà, no sense raó, que era l'única manera de progressar a l'Espanya de la dictadura– i, de l'altra, la marginació de Catalunya del Moviment Olímpic. Que s'ignori aquest últim aspecte fora de Catalunya ja no ens ve de nou, però l'enfosquiment i l'opacitat que s'ha practicat en els seus primers 25 anys de vida pública no fa justícia a un personatge que, malgrat tot, deixa un llegat objectivament immens i transcendent no només en l'àmbit esportiu, també en l'ordre econòmic i geopolític. Passar per tots els episodis de la seva vida pública no nega a Samaranch cap honor. És un acte de justícia universal.

La grandesa del personatge mereixia un relat biogràfic que no toqués només, asèpticament, dissimuladament i sense suport gràfic, el Samaranch del 1950 al 1977. Alguns ho van fer així. La majoria, directament van obviar aquest període. I els que li van donar la rellevància que la seva extensió en el temps mereixia són, som, directament una petita minoria. Davant un obituari sempre es tendeix a remarcar els aspectes positius del pas per la vida del finat, però el valor de la ponderació no s'ha de perdre. És el que dóna credibilitat. I ahir trobar escrites en espanyol franquisme o dictadura era una tasca impossible. Com trobar imatges. Una al costat de Franco i una altra en una llotja sota un jou i unes fletxes. Res més. Aquesta ocultació no és nova. Des que Samaranch va ser president del COI l'any 1980, tot el seu entorn personal i mediàtic va consagrar esforços a netejar la seva biografia. I no es pot negar que en gran mesura ho han aconseguit.

A l'altre extrem, la premsa anglosaxona. Al món anglosaxó li va entrar de través que Samaranch –llatí, sense pedigrí i amb passat en la dictadura– fos el relleu de Lord Killanin. El van linxar tant com van poder i van aprofitar tots els afers bruts en el COI –corrupció, dopatge...– per mirar de dinamitar-li el càrrec. En va. Ahir, ja mort, encara s'hi abonaven. Als Estats Units, l'International Herald Tribune i The New York Times publicaven un perfil signat per l'agència Associated Press que, després de passar més o menys de puntetes pel llegat del dirigent català –«l'home del creixement exponencial i la transformació dels Jocs Olímpics»– es recrea recordant els seus 21 anys de mandat com «un període de boicots» i el pas del Moviment Olímpic d'un estat «gairebé de fallida a un èxit sense precedents però esquitxat pels escàndols». Hi dedica gairebé mig article i recorda els casos de corrupció previs a la designació de Salt Lake City, l'expulsió de membres del COI i les irregularitat en l'adjudicació dels Jocs d'Atlanta i Sydney, abans d'arribar al punt clau. «Com a dirigent esportiu en el règim feixista de Franco, tolerava greus nivells de corrupció, tendia a eliminar els seus enemics i a passar per alt la reputació desagradable d'alguns membres que introduïa en el COI», i esmenta un excap de defensa del dictador ugandès Idi Amin Dada.

Al Regne Unit, The Times dibuixa un perfil encara més sòrdid de Samaranch, amb afirmacions que denoten comptes pendents: «De família catalana acomodada, va donar suport als feixistes espanyols i va lluitar en la Guerra Civil amb el bàndol de Franco.» També: «Va tancar els ulls davant del dopatge» i encara retrets de caire personal: «Un home que insistia que se li dirigissin amb el títol d'excel·lència i que tenia una suite en un hotel de Suïssa que costava 300.000 lliures anuals.» Finalment, recorda que a «mister Olympics» el van acusar de «vendre l'ànima del Moviment Olímpic». Fora del món anglosaxó, a França, ni Le Monde ni Le Figaro oculten el seu costat més fosc, tot i que la ponderen menys que la seva obra. A Alemanya, la gran majoria dels diaris –sobretot els digitals– fan referència a la vinculació de Samaranch amb el franquisme com un element més de la seva biografia.

Ahir, el contrast entre la premsa del sud dels Pirineus i la del nord feia pensar en temps passats, quan per conèixer de segons què calia el passaport i una excursió a Perpinyà. Per sort, avui no cal, tot i que tenir una visió més pròxima a l'objectivitat ha implicat prescindir de les grans corporacions de mitjans de comunicació. Aquí, al sud, grups creats en les xarxes socials van arreplegar en poques hores uns milers d'adhesions, entre les quals destaquen la que demana el boicot al minut de silenci programat demà al Camp Nou. Tampoc no ha agradat la ubicació de la capella ardent al Palau de la Generalitat, criticada obertament per la Comissió de la Dignitat i justificada en nom de la legalitat pel vicepresident Carod-Rovira o el senador Joan Josep Nuet (EUiA). Per als grans partits polítics, mitjans de comunicació i, en general, pel poder, tot perfecte.

El negacionisme és la més perillosa de les doctrines, perquè pretén sotmetre els perdedors a la humiliació a còpia d'amagar la cara obscura dels guanyadors, les vileses pròpies de la condició humana. Avui és Sant Jordi i ja veig els llibreters cames ajudeu-me a buscar una caixa polsosa mig plena de l'àmplia bibliografia sobre Samaranch. Hi ha llibres que són aproximacions integrals al Samaranch dirigent, però també s'han editat autèntics pamflets. Fullejant-los es distingeixen. Saber triar és el gest individual que tenim a les mans per fer justícia amb l'expresident del COI.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a