La ràbia se m'emporta

Aquesta frase que deia el dimoni gros dels Pastorets del meu poble, amb tanta vehemència que tots els nens ens moríem de por, avui m'ha vingut com un flaix a la memòria. Sí, se m'emporta la ràbia. El 18 de març vam acompanyar un grup d'estudiants de 2n de batxillerat a fer la visita de rigor al Saló de l'Ensenyament. Com que cada any hi ha problemes amb les entrades, aquest any les teníem comprades i pagades des de feia un mes. Malgrat tot, vam trigar més d'una hora i mitja per aconseguir-les. Mentrestant més de 5.000 alumnes s'esperaven fora del pavelló del recinte firal. Tothom es va anar posant molt nerviós: els professors –que, estoicament, estàvem fent una cua immòbil– i els alumnes. Vam demanar la presència d'algun responsable de l'organització i no va aparèixer ningú. La situació va esdevenir tan tensa que, fins i tot, vam pensar que s'arribaria a entrar per la força, provocant una allau d'estudiants. Si hagués passat alguna desgràcia, qui n'hauria estat responsable? Suposo que els professors, com sempre. Quan tot va acabar, i els dos professors acompanyants vam sortir per la banda de la plaça d'Espanya, vam demanar si podríem tornar a entrar i el segurata ens va bordar que no. Ho va fer amb tanta amabilitat que no ens vam poder estar de felicitar-lo...

En arribar a casa vaig veure la càrrega dels Mossos contra els estudiants. Vaja, un dia rodó!. Això sí, com sempre, ningú dimitirà, ni ningú serà responsable de res.