Cultura

El deliri de la licantropia

Carles Terès presenta ‘Licantropia', novel·la amb què va guanyar el premi Guillem Nicolau, reeditada per 1984

Amb subtilitat, sense sang i fetge, Terès ofereix una visió actualitzada dels homes llop

Tot i que nascut a Barcelona el 1962, Carles Terès es defineix com “un aragonès de llengua catalana; em sento d'on és la meva llengua i les particions territorials ens compliquen la vida als que vivim a la frontera d'allà on sigui”.

Els seus pares eren tots dos de la Franja i ell fa anys que hi ha anat a viure, en concret a Torredarques, al Matarranya, i d'allà també és la seva dona i les seves filles. Dissenyador gràfic de formació i ofici, ens ofereix un debut molt engrescador amb la novel·la Licantropia. Va néixer com a encàrrec, però “canvis de color polític” el van obligar a passar per un premi (el Guillem Nicolau del 2011) i a ser publicat de manera testimonial. Ara, Josep Cots, d'Edicions de 1984, n'ha fet una edició més acurada, definitiva.

“Vaig quedar molt sorprès per la seva potència; feia molt de temps que no rebia un original com aquest”, afirma l'editor. “Terès treballa a fons la metàfora del llop, que per mi és un animal ambivalent. És un llibre amb elements inquietants, s'acosta al fantàstic, sense ser-ho. És suggestiu sobre la imatge del llop i amb uns elements de llenguatge preciosos.”

Carles Terès admet que és un llibre difícil de definir, de resumir: “Parla de la inadaptació d'un personatge feliç en un entorn aparentment idíl·lic, però tampoc tant com sembla.” Un referent pel que fa al plantejament inicial seria el film Blue Velvet, de David Lynch, que comença amb flors i felicitat, “però de mica en mica van apareixent tot de secrets subcutanis; una part fosca que no ha de ser dolenta, forçosament”.

L'obra, que alterna episodis del passat (es remunta al segle XVII, amb l'únic personatge real, Pere Torrent) amb el present i que està fragmentada en 23 capítols, ens parla d'un mas de les desolades terres de la Pobla de Llobosa, a l'alt Matarranya. Uns paratges habitats per “gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l'abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors. Si el bestiar pot sobreviure a l'amenaça del llop és gràcies a l'estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem”.

Segles més tard, en Llorenç –un àlter ego moderat de l'autor– puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat sense encara ser conscient del “vincle que s'enfonsa en les seves arrels i el lliga a una nissaga que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia”. A l'obra hi barreja “uns sentiments que portem dins, la por, l'erotisme i la violència”.

La guspira temàtica que va posar en marxa Licantropia va ser la llegenda d'un pastoret que desapareix. Només troben les ovelles mortes, tot de sang i la samarreta ben plegada. Terès va interpretar-ho com un cas de licantropia. Va fer una recerca històrica per al magnífic capítol inicial, tot i que “les novel·les històriques tenen molt d'impostura, com una sèrie de TV3 que passa en un poble... Els que vivim en un poble sabem que no és com es mostra”.

També cal destacar el tractament dels dialectes, en què cal filar molt prim perquè “a la part alta de la comarca no es parla igual que a la part baixa”.

Terès, que és un columnista habitual de la premsa de la Franja, va estar un any i mig per escriure una primera versió, i pel que fa als referents destaca Joan Perucho, Poe, Lovecraft i autors de la Franja com ara Jesús Montcada, Mercè Ibarz, Francesc Serés o “Desideri Lombarte, un gran poeta”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.