Perdre els papers
Avui fa deu anys, els primers ‘papers de Salamanca' van retornar al nostre país després de mesos de campanyes i un estira-i-arronsa interminable
El trasllat dels ‘papers' es va produir de matinada i de manera gairebé clandestina
Els dies previs al retorn es van caracteritzar per l'increment de les pressions polítiques
La ministra de Cultura havia declarat que la propera informació que es tindria sobre els papers de Salamanca seria l'arribada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. I ho va complir. La furgoneta que traslladava les caixes va arribar a Sant Cugat a dos quarts de vuit del matí del 31 de gener del 2006 sense previ avís, i només una veïna va aconseguir immortalitzar l'esdeveniment. El retorn va ser tan inesperat que el màxim responsable de l'arxiu ni tan sols en tenia coneixement, i la consellera de Cultura, Caterina Mieras, va confessar que havia rebut la informació només “unes hores abans que arribessin”.
La devolució dels papers va ser caòtica, amb un notable desconcert sobre les caixes que finalment s'havien retornat: la consellera assegurava que eren 507, el director general de Patrimoni puntualitzava que s'havien extret i redistribuït “els expedients que corresponien a set caixes” i, finalment, el ministeri sentenciava que eren 500. Mentre els periodistes intentaven posar ordre a l'embolic de xifres, els funcionaris els foragitaven per comptar-les.
Fos com fos, l'acte representava un punt i a part en un procés esgotador, que es remuntava
al 1978 i que s'havia accelerat el 2005, arran de l'aprovació d'una llei específica que donava cobertura legal al retorn. La tramitació parlamentària, amb un Partit Popular enreveixinat pel debat estatutari, es va produir enmig d'un clima asfixiant, amb concentracions multitudinàries a la plaça Major de Salamanca i declaracions pujades de to per part d'algunes autoritats. Dies abans del retorn, l'alcalde de Salamanca, el popular Julio Lanzarote, havia declarat que “mentre hi hagi un habitant de Salamanca que continuï pensant que això és una espoliació i una injustícia, Salamanca no perdrà mai els papers”, unes manifestacions tan populistes com poc profètiques. Per la seva banda, el director de l'Institut Castellà Lleonès de la Llengua va llegir un manifest en què declarava que “només els nostàlgics de la dictadura guanyaran amb el desmembrament de l'arxiu”, unes paraules que va pronunciar al davant de joves que cridaven visques a Franco. Els dies previs al retorn, el procés va arribar a extrems grotescos, amb la intervenció de l'Audiencia Nacional, que va paralitzar durant uns dies la devolució, i la mobilització de la policia local de Salamanca, atrinxerada al davant de l'arxiu en un darrer intent de frenar-lo.
Punt i a part
La devolució no es va completar del tot el 2006. No va ser fins a dotze anys després que el ministeri va dur a terme un darrer enviament de 238 caixes, 350 llibres i material divers. En aquest cas, la comunicació entre el ministeri i la conselleria encara va ser menys fluida que vuit anys enrere. La furgoneta que traslladava la documentació va sortir de Salamanca a dos quarts de vuit del matí, però el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, no en va ser informat fins a mig matí. La Comissió de la Dignitat també es va mostrar sorpresa per la iniciativa del ministeri fins al punt que va haver de suspendre un acte de protesta que havia convocat.
El Ministeri de Cultura va afirmar que aquest darrer retorn significava el compliment de la llei i que, d'aquesta manera, “es tancava tot”. Tot i això, encara es manté sense retornar un 10% de la documentació, segons dades de la conselleria de Cultura. Entre aquesta documentació pendent, hi ha material d'alguns ajuntaments i institucions com ara Solidaritat Internacional Antifeixista i Socors Roig Internacional, cap de les quals amb un ens homònim que n'hagi recollit el testimoni. Precisament la inexistència d'uns “propietaris legals o uns successors” és l'excusa que dóna el ministeri per negar-ne la devolució. A banda d'això, el govern espanyol continua reclamant el compliment d'una sentència del Constitucional, segons la qual els documents que no es puguin retornar als propietaris s'han d'incorporar a un arxiu de titularitat estatal, concretament al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca.
El municipi de Salamanca va assumir el trasllat i el procés de devolució com si es tractés d'un atac i va organitzar tota mena d'actes de greuge. El més esperpèntic de tots va ser la modificació del nom
del carrer de Gibraltar
(on s'emplaça l'arxiu) pel de “carrer de l'Espoli”, si bé posteriorment es va retornar a la nomenclatura tradicional. Malgrat tot,
la societat castellana no dóna per tancada la polèmica, si bé ara ha centrat els esforços en els documents dels particulars. Pocs dies després de les darreres eleccions, el Parlament de Castella i Lleó va aprovar una declaració en què es reclamava la devolució de la documentació “indegudament rebuda” per part de la Generalitat i la restitució als seus “legítims propietaris”. La iniciativa va aconseguir el suport de tots els grups parlamentaris, des del Partit Popular fins a Podem. Malgrat els estirabots, aquell 31 de gener de fa deu anys, l'arxiu de Salamanca va perdre literalment els papers, tot i que, en un sentit figurat, algunes de les seves autoritats ja els havien perdut força anys abans.