“Apple no pot pagar menys que una parada de salsitxes”

No em sento anticapitalista ni sóc un banquer penedit, sempre m'ha agradat el que he fet i no tinc cap mala consciència però sé que hi ha molts banquers penedits, sobretot des del 2008. Em queixo que 62 persones posseeixin més del 50% del patrimoni mundial. D'altra banda, hi ha 7.000 milions de persones al món i 2.000 milions estan desnodrides... quan el món està preparat per subministrar aliments a 12.000 milions! Això és el que jo anomeno turbocapitalisme. Hi ha una responsabilitat dels que més tenen.

Estem veient que en la quarta revolució industrial, la digitalització, el món d'internet genera riquesa però ja no es necessiten tants treballadors com abans. Hi ha un segment de la població que s'està empobrint i el que no pot ser és que tot valgui per guanyar més diners.

Això és un gran problema, no crec en el turbocapitalisme però sí en el capitalisme democràtic; jo he vist l'altra part, el socialisme fallit a Alemanya, segurament amb idees molt boniques però que no s'han desenvolupat de la manera correcta. Primerament, s'hauria d'aconseguir una política fiscal uniforme no només dins de la Unió Europea sinó a escala internacional. Estem assistint a una guerra entre Europa i els Estats Units. Un exemple és l'escàndol d'Apple, no pot ser que una multinacional pagui menys que una parada de salsitxes. Les grans multinacionals ho estan fent tot per evitar la tributació i fan molt de mal al ciutadà. Les empreses de les noves tecnologies facturen 20 vegades més per treballador que no pas les tradicionals. I si a sobre no paguen impostos... això repercuteix en els que
menys tenen.

I aquesta és la meva gran crítica. Els estats som nosaltres, ha d'arribar un moment en què com a ciutadans deixem clar quines polítiques volem als nostres països. També hi ha hagut un enriquiment indegut de la banca.

Hi ha les hipoteques irresponsables. Li ha passat a molt gent. Parelles joves, amb un nen i cobrant 1.600 euros entre tots dos i el banc els signa una hipoteca de 1.200. Crec que és molt difícil viure amb 400 euros al mes. Hi ha hagut un mal comportament de la banca perquè sabien que aquest crèdit seria fallit i així genero un frau en el meu accionista i li faig perdre diners.

Perquè hi havia molta pressió per guanyar quota de mercat. Com més crèdit s'emetia... més pujaven les accions, però s'han destrossat fortunes i molta gent ha quedat sense pis. Els perjudicats són les famílies. Són molt pocs els que han guanyat amb això i ha crescut el desequilibri social.

En el sistema financer potser hi ha coses que s'han fet pitjor. Quan vaig arribar d'Alemanya als anys vuitanta sempre ho comparava i em recordava la zona d'on jo vinc... vinc de la cultura de l'estalvi, de l'esforç, del sacrifici... Catalunya ha patit el boom immobiliari molt més que qualsevol part d'Espanya. A partir del 2000 aquesta nova generació que es troba davant de les empreses busca el màxim benefici, vendre patrimoni per fer promocions, i això ha destrossat moltes petites i mitjanes empreses. La vida no és un esprint, és una marató.