El somniador despert

Als 26 anys va llegir documents personals de Kafka, cartes i diaris que el van impressionar més que la seva obra literària, “no necessitaven una aproximació teòrica, perquè tenen un efecte immediat”. Reiner Stach, matemàtic, filòsof i literat, va fer un clic i es va plantejar la possibilitat d'escriure una nova biografia sobre Franz Kafka, la definitiva, una que recollís les darreres investigacions sobre la vida de l'escriptor i resolgués el trencaclosques dels centenars d'assajos dispersos i repartits per tot el món.

Aquesta era la primera idea: no fer cap recerca i limitar-se a ordenar el que se sabia fins aleshores. Però després, l'any 1999, es va descobrir el llegat de la promesa de Kafka, Felice Bauer, una informació preciosa sobre la joventut de l'escriptor i la seva família que va fer revisar el plantejament inicial del biògraf i que finalment s'arremangués per posar-se a investigar. Això sí, amb un contracte ufanós de l'editorial Fischer a la mà.

El resultat de divuit anys de trencar-se les banyes és la biografia monumental i exhaustiva Kafka, Los primeros años, Los años de las decisiones, Los años del conocimiento, que Acantilado acaba de publicar en dos volums. La principal dificultat a la qual es va afrontar Stach era escriure sobre la joventut de Kafka, perquè no hi havia material personal, ni cartes ni diaris. “No tenia gaire clar com atacar aquest període, pensava escriure tal vegada en un estil diferent; una altra idea era començar al mig de la vida de Kafka a l'espera de trobar més material. Un altre problema era el llegat de Max Brod, que encara no era accessible en aquell moment, i vam decidir començar pel mig, pel segon volum, on hi ha les millors fonts, ja que cada dia s'escrivia amb Felice Bauer”, diu Stach. En aquest període, a més, va ser quan va escriure la part més important de la seva obra.

Quan Steiner va atacar finalment el període d'infància i joventut, ja va poder disposar de part del llegat de Max Brod. D'aquí va poder extreure tres diaris als quals va arribar “per vies secretes”. Paral·lelament, la Biblioteca Nacional de Viena, a partir del 2000 va començar a digitalitzar tota la premsa germànica i la va penjar en línia. “Vaig poder cercar esdeveniments que va viure Kafka de primera mà, com ara les lluites entre alemanys i txecs. Resulta que el mateix institut de Kafka va ser devastat!”

Sobre el llegat encara desconegut del novel·lista, el també responsable de l'edició crítica de les obres de Kafka diu que encara no és del tot accessible. De fet, aquest estiu, i després de vuit anys de litigi amb els hereus de Max Brod, el govern israelià va guanyar i va decidir que es guardés el llegat a la Biblioteca Nacional d'Israel, si bé alguns documents es van quedar en mans de les filles i uns altres en un arxiu alemany que els va comprar.

A banda, es coneix que la darrera parella de l'escriptor, Dora Diamant, va guardar unes 70 cartes i 20 llibretes de notes que actualment estan perdudes, tot i que se sospita que poden ser a Berlín, on haurien anat a parar després que la Gestapo les requisés durant la Segona Guerra Mundial. “A Berlín encara hi ha un arxiu amb tones de paper i s'hauria de començar a cercar per aquí, però no en donen l'autorització ni tampoc tenim garanties de trobar res.”

Un dels aspectes que subratlla el biògraf és la vida de Kafka, que era anodina “per fora”. No es va casar mai i va ser tota la vida un assalariat. “Aleshores es feien pocs viatges perquè eren molt cars. Amb tot, Kafka va viatjar a Venècia, París, Zuric, Viena i Budapest... Anava als hotels més barats, ja que, com a empleat, només tenia tres setmanes de vacances a l'any.” Durant la Primera Guerra, va estar com a “presoner” durant quatre anys a Praga, sense poder ni escriure a Berlín, on vivia la seva promesa.

“Hi ha una gran diferència entre la vida externa i interna de l'escriptor, que era molt rica; sempre dic que l'estat a què s'arriba prenent drogues Kafka el tenia permanentment! No necessitava drogues, tenia una vida interior virolada i el seu cervell era diferent del nostre; això li permetia estar atent a l'interior i l'exterior al mateix temps.”

D'aquest cervell emergia una imaginació que es barrejava amb la lògica onírica. “En el que nosaltres vivim en somnis, Kafka hi tenia accés durant el dia, el conscient i l'inconscient es confonien, i com a biògraf he intentat descriure quina sensació hi estava associada.” Per Stach, tanmateix, no es pot parlar de bogeria, tot i que el mateix Kafka de vegades tingués por de caure-hi: “De vegades estava tan superat per les seves fantasies que tenia por de perdre el control, però no ho va fer mai.”

El biògraf també ha resseguit el dolor psíquic que traspua la seva obra. En aquest punt està convençut que, més que dèbil –com creia el mateix Kafka–, era més aviat sensible, per no dir hipersensible. “És un talent innat, i a això s'hi va afegir la mala relació amb el pare, que podria ser que hi afegís un punt de neurosi, però el fenomen primari era la hipersensibilitat.”

El fet que Kafka no acabés cap de les seves novel·les ha provocat que els seus contemporanis no el comprenguessin. “Kafka es considerava per això un fracassat, no havia pogut completar els seus textos, i això té a veure amb la forma espontània que tenia d'escriure, a les antípodes de Thomas Mann. Kafka tenia primer una imatge –un insecte enorme al llit, la idea de llevar-te al matí i que ningú et reconegui– i després es posava a escriure sense tenir en ment tota la novel·la; d'altres, com El procés, no sap com tancar-les per la multiplicitat dels personatges, als quals no sap fer arribar a bon port”. L'empatia ha estat l'eina principal per abordar la vida de Kafka, però no des de la psicologia, sinó a partir d'un coneixement del fons històric, de l'època en què va viure l'escriptor i que va determinar no només la seva vida sinó també la seva obra. Això es veu molt clar en les escenes sexuals de les seves novel·les, que se'ns presenten fredes i “buides de felicitat”. “Cal entendre que aleshores la sexualitat estava enverinada per la por, ja sigui pels riscos de la sífilis o dels embarassos no desitjats, que significaven la fi social d'una dona.” En el cas de Felice Bauer, Stach apunta que Kafka només tenia l'opció de casar-se, en lloc de fer un test de convivència, “tal com es faria avui”.

Pel que fa a la seva feina en la companyia d'assegurances, el biògraf argumenta que va ser fonamental perquè va marcar el seu estil: “Utilitza una prosa burocràtica, naturalment, a propòsit. Això genera una certa fredor intencionada. Per exemple, en El Procés tracta de coses molt íntimes que descriu amb un llenguatge burocràtic, i això té un efecte literari enorme.” A banda, la situació que vivia cada dia a l'hora d'atendre les persones que havien estat víctimes d'accidents en els seus treballs, l'angoixava i va marcar la temàtica de la seva obra. “Fins a finals del segle XIX el poder estava personalitzat i quan hi havia algun afront se sabia a qui recórrer”, continua el biògraf, “però en el poder a través de l'administració no se sap qui és responsable, i això Kafka ho va viure i es va adonar de seguida que era un mètode nou i perillós, una pràctica que ha arribat fins avui dia, en què a les societats occidentals només hi ha un poder anònim i ningú és responsable de res. És per això que tothom odia Brussel·les”.

Per acabar, recorda el sentit de l'humor en Kafka, un humor que mai no és cínic, sinó propiciat per situacions còmiques que observava de la realitat, perquè “Kafka observava amb molta precisió les persones i les situacions i les descrivia amb una o dues frases”. La seva personalitat? Stach el veu com una persona encantadora, loquaç i contundent, però amb rampells de melancolia. Per això, de tant en tant, es tancava a la seva habitació uns quants dies. És gràcies a aquests moments que avui coneixem millor el personatge: “Aleshores escrivia el diari i per això ens sembla tan depressiu... En les fases felices, que també en va tenir!, hi ha menys anotacions i correspondència.”