Federer, un altre capítol per a la història

Amb break només de començar, en el segon joc, Federer va ensenyar les seves cartes. Les cartes que parlen de voracitat intacta i de voluntat tirànica. Les cartes d'una baralla per a un sol jugador que s'espolsa la resistència. El trencament de Murray en el tercer joc (per refer la igualtat, provisional i fictícia) va ser la resposta d'un contestatari que sabia el paper que havia d'escriure però que va ser incapaç d'escriure. Perquè aquell cop d'insolència va quedar aïllat davant la magnitud de la posada en escena de Federer, que va certificar el seu domini durant dos sets (6-3 i 6-4) amb una superioritat incontestable, sense dret a rèplica ni per al mateix Murray, el jugador més en forma (havia perdut un set en tot el torneig) i, sens dubte, el millor adversari que podia trobar. No obstant això, l'ascendència de Federer és una ascendència que supera els guions d'un partit. Sobretot si juga com ho ha fet a Austràlia. Així, és un tennista amb una missió superior, en la qual les finals esdevenen els últims paràgrafs dels capítols que s'afegeixen al seu particular llibre de rècords, el que recopila fites que travessen les barreres del seu temps. Perquè el que prova aquest títol, el 16è Gran Slam de la seva carrera, és que no serà l'última pedra. Amb els 28 anys que té, és una pedra més, una altra en la llegenda de traços eterns que fa anys que construeix Federer. Havent protagonitzat 18 finals de les últimes 19 de Gran Slam disputades (amb 23 semifinals consecutives), és fàcil entendre que se senti capaç de tot. «Venir aquí a principi d'any i jugar així de bé és una sensació fantàstica», deia minuts després de la victòria, la quarta a Austràlia i la primera de Gran Slam com a pare.

A la pista, Murray necessitava alguna cosa. Un motiu en forma de break, possiblement. I va arribar en el sisè joc del tercer set, després d'haver desaprofitat una oportunitat en el segon joc, quan Federer, en duels que domina i té encarrilats, encara s'espolsa els llençols de la relaxació. Tan inconscients com conscients són les seves intencions quan està en estat d'execució. Murray va tenir el servei per anotar-se el parcial (5-3), però va topar amb la millor versió del suís. Murray no havia aconseguit el set, però tampoc el que segurament era més important: descentrar Federer. Destil·lava tanta confiança, que a estones, sobretot amb els jocs de servei de Murray que se li complicaven, assajava cops increïbles. Com si vulgaritzés el partit. No tant, potser, pels 22 cops que s'ha trobat jugant una final de Gran Slam (era tot just la segona de l'escocès), sinó per les sensacions que va transmetre amb el seu joc. Aquell que converteix Federer en un rival inabastable; aquell que va excel·lir en el desempat ajustat (13-11) que va tancar la final; aquell que va fer desesperar Murray (va tenir quatre boles de set); aquell que defineix i amenaça a la vegada el circuit masculí. Perquè Federer, el d'ahir, és un tennista immens que deixa la certesa de tenir els límits a les seves mans, la certesa d'un tennista deslliurat de la pressió que s'havia autoimposat per conquerir Roland Garros. Guanyar-lo, la temporada passada, el va alliberar.

Avui, els reptes són l'or olímpic i completar el Gran Slam (imposar-se en els quatre grans d'un mateix curs). Per als últims incrèduls deixa una advertència: hi ha tres anys en què ja ha disputat les quatre finals (2006, 2007 i 2009). No ha estat lluny, i després de la demostració als antípodes, la pregunta és: què li podria quedar lluny, a Federer?