Casetes i bruixes

El leitmotiv del Panorama és, des de fa algunes edicions, la reflexió i el treball sobre l'entorn més proper, sobre el paisatge, però també sobre el context social i cultural en el qual viu el creador. Aquest leitmotiv no té, segons sembla, data de caducitat, i es continua perpetuant edició rere edició, fins que la direcció artística així ho determini. Els espectacles de divendres van ser una clara mostra que tampoc no ha de caducar, perquè és un àmbit gairebé infinit. L'espectacle H.G. (inicials de Hansel i Gretel, els nens de la casta de xocolata), és peculiar, sorprenent, suggeridor i està molt ben pensat. El presenten els suïssos Trickster Teatre, que han tingut prou sensibilitat com per traduir i fer la locució dels textos en català i castellà, a més d'anglès, francès i italià. S'hi retraten paisatges interiors, d'infantesa, i aconsegueix retrotraure l'espectador a la seva pròpia infantesa. Ho fa d'una manera molt singular, a través d'una àudioguia que mena l'espectador, tot sol, descalç, per un laberint de minúscules habitacions delimitades per parets de roba negra, mentre la narradora va abocant a les oïdes del sorprès visitant, al qual converteix de seguida en el seu còmplice i company de viatge, les seves pors, els seus neguits, però també la seva sensació de pau, la melangia davant determinats paisatges i records de vivències. Poc a poc, sense adonar-se'n, el visitant es converteix en un protagonista del conte, un dels dos nens –presents en la gravació de manera molt real–, tant se val quin, fins i tot un tercer. Arribats a aquest punt, en què les atmosferes les crea sobretot el so, apareix la façana d'una caseta feta de galetes de canyella. L'entrada és petita, però el visitant hi pot i hi ha d'entrar, i el que era una façana plaent es transforma en una mena de sala dels horrors en miniatura. A dins, la bruixa, que fa una mala fi, i a fora, les seves restes. Acaba el trajecte. Astorats i emocionats, tornem els auriculars als nostres amables amfitrions.

També sobre l'entorn, en aquest cas el més immediat, el propi habitatge, posava el focus l'espectacle El meu món no cap en aquesta casa, de Les Fancynants, companyia que va guanyar la beca Incubadora de l'any passat. La peça és un pèl irregular, necessita una retallada en la durada, i fa una crítica a la massificació, als pisos de 30 metres quadrats, a les dificultats de la gent jove per accedir a l'habitatge, a la interminable fam de les immobiliàries i les promotores, tot i que també entra en el camp de les relacions personals i familiars i en el de la creació d'un món particular i individual.