«La humanitat extingida» explica la història i desaparició dels Neandertal
La periodista Gemma Aguilera explica la complexa realitat dels Neandertals
«A les acaballes del segle XIX i principis del XX, l'Europa colonial, segura de la seva grandesa i orgullosa de la seva essència, retratava els Neandertals com a éssers inferiors i primitius, estúpids i brutals, i ignorava allò que decennis després la ciència posaria de manifest: que els homes moderns provenim del continent africà i que l'autèntic europeu de pell blanca és el Neandertal.» Aquest paràgraf de l'obra Una humanitat extingida resumeix molt bé la intenció de l'autora en aquest llibre: revisar per al gran públic allò que la ciència ja fa uns quants anys que sap, és a dir, que l'anomenat home de Neandertal va ser una espècie tan humana com la que finalment es va imposar en la lluita per la supervivència.
Condensar en poc més de dues-centes planes la història d'uns personatges que van viure entre dos i tres cents mil anys no és senzill. Gemma Aguilera (Sant Boi de Llobregat, 1979), combina en aquest treball la recreació històrica amb l'aportació i divulgació de dades científiques d'una manera amena i entenedora. Així, la major part dels capítols comencen amb una escena idealitzada de la vida dels Neandertals a partir de la qual l'autora desmunta tòpics, contrasta teories o explica algunes claus per entendre aquesta espècie que no va tenir sort en el procés implacable de la selecció natural.
Seguint aquest procés narratiu el lector descobreix que aquesta espècie que va viure des de fa 300.000 anys fins en fa poc més de 28.000, va conviure durant prop de 12.000 anys a Europa amb l'Homo sapiens, el nostre parent directe. Hi ha evidències que coneixia i dominava el foc i en feia un ús social, que enterrava els seus morts, que cuidava els discapacitats i els vells, que estava anatòmicament preparat per al desenvolupament de la parla i que, fins i tot, va desenvolupar una incipient sensibilitat artística.
La base de totes aquestes afirmacions, Gemma Aguilera la sustenta en les opinions i la recerca dels principals investigadors mundials sobre el tema, molts dels quals, per cert, són catalans, com ara Eudald Carbonell (que prologa el llibre), Robert Sala, Carles Lalueza o Narcís Soler. «Hi he inclòs molts científics i jaciments catalans i valencians no només perquè el llibre va destinat al públic català, sinó perquè internacionalment tant els investigadors com els jaciments són de primer ordre», explica Aguilera a El Punt.
La pregunta que el lector es pot fer després de llegir el llibre és com una espècie tan trempada va acabar sucumbint. «La resposta no se sabrà mai, perquè hi ha un cúmul de circumstàncies que hi influeixen, des de motius climàtics fins a la debilitat genètica i biològica», conclou l'autora. Segons sosté Carbonell en el pròleg, el desenllaç d'aquesta espècia pot ser alliçonador per a nosaltres: «Ara més que mai, al segle XXI, l'evolució de la nostra espècie pot entrar en un coll d'ampolla; per això convé llegir una obra com aquesta, ja que ens acosta al coneixement del nostre gènere.»
Massa pocs per perdurar
Des que el 1863 unes restes antropomorfes fòssils trobades a la vall del riu Neander (Alemanya) va ser identificades com a pertanyents a una espècie singular, batejada amb el nom de la contrada, la recerca sobre l'Homo neanderthalensis no ha cessat, tot i que ha estat en l'última dècada que s'ha fet un salt qualitatiu sense precedents. El llibre de Gemma Aguilera inclou les últimes novetats fins a aquest mateix any. És per això que no queda superat per la ultimíssima teoria científica sobre els Neandertals, feta pública aquesta mateixa setmana a la revista Science, defensada per Lalueza Fox, un dels científics més citats també en el llibre d'Aguilera. Les noves conclusions deriven de la descripció del genoma mitocondrial de restes de cinc individus diferents, que arriben a la conclusió que els Neandertals van arriba a un coll d'ampolla biològic perquè van ser sempre molt pocs (només 7.000 en tot Europa al final de la seva història i 300.000 com a molt en el període de màxim esplendor) i poc diversos genèticament. En aquest sentit, la hipòtesi de l'esgotament biològic, de fet, està recollida en el llibre d'Aguilera com una de les més plausibles.