Nick Cave: «La idea cristiana que hem de passar-nos la vida de genolls és absurda»
El músic presenta a Barcelona la seva segona novel·la, «La mort d'en Bunny Munro», una història d'«antiredempció»
Si a Nick Cave, el seu primer llibre (And the ass saw the angel, del 1989) li va costar tres anys escriure'l, La mort d'en Bunny Munro (Empúries en català, Global Rhythm Press en castellà) ha estat redactat, de manera que se li ha recriminat en algunes ressenyes, en sis setmanes, enmig –principalment– de les darreres gires dels seus dos grups musicals: Grinderman, amb el qual té previst enllestir un nou disc per a principis del 2010, i The Bad Seeds.
La novel·la, que arrenca amb el suïcidi de la dona deprimida de Bunny Munro, a qui ell ha posat banyes, tracta de la impossible recerca de la felicitat en algú que no en pot sentir. «O estimes o mors: aquest és el cor del llibre», apunta Cave. Tanmateix, és el fill de nou anys de Munro –testimoni del traspàs de la mare– «l'element més important del llibre», segons l'autor. «Actua, en certa manera, com els meus dos fills bessons de nou anys –confessa–. Té el mateix coneixement esotèric de les coses». I, si el fill de Munro és com els fills de Cave, el cràpula d'en Munro té algun paral·lelisme amb ell? «Espero que tothom vegi elements meus en el personatge», afirma.
Sense redempció
Per Cave, però, l'existència de Munro, capaç fins i tot de masturbar-se durant el funeral de la seva esposa, no és «depriment». «La idea cristiana que hem de passar-nos la vida de genolls és absurda. És una idea segons la qual els éssers humans som defectuosos, ens sentim culpables, assumim responsabilitats i demanem perdó. Jo, però, no crec en les històries de redempció. Els humans som tant capaços d'actes d'amor com de destrucció. No hi ha de què redimir-nos.»
Cave ha volgut donar a la novel·la una «qualitat al·lucinògena», amb una «aura de psicodèlia» que avança al mateix ritme que anem passant les pàgines. «Trobo peculiar que la gent trobi fosc tot el que faig –argumenta sobre el seu estil tant a l'hora d'escriure cançons com novel·les–. Sóc, de fet, dels pocs que s'asseuen amb la intenció expressa d'escriure cançons còmiques, tot i que no sempre em surtin així». Entre els seus autors preferits: Nabokov –«Lolita va significar un gran impacte»–, el poeta John Berryman, i «tots aquells narradors capaços de crear mons màgics i ser recognoscibles».