“L'ascensor social ha funcionat força bé”

Significa que des de la cohort 1947-56 s'han reduït les barreres de pas entre les classes (orígens i destins) resultant una fluïdesa semioberta però que exclou la fluïdesa entre els extrems superior i inferior. Per això, a Catalunya la probabilitat d'arribar a directiu i professional des dels orígens obrers continua estant per sota de la mitjana de la Unió Europea i per sota d'Alemanya, Gran Bretanya o França.

Partíem d'una societat molt agrària, autàrquica, patriarcal i franquista a finals dels anys 50 i arribem a una societat mesocràtica, de classes mitjanes i tècniques, molt més titulada i postpatriarcal però també més precaritzada i d'estatus més insegurs i vulnerables. És lògic que hi hagi hagut una elevada mobilitat ascendent, però una part de l'ascens de classe no s'ha traduït en millora d'estatus. La crisi i els seus ajustos no fan sinó accentuar una major dualització social i educativa i una major lluita competitiva per les posicions intermèdies i superiors a fi de conservar-les i d'evitar el descens per als fills. Aquesta és una tendència que ja arranca des dels 90 i que l'actual crisi no fa sinó aguditzar. Les passes enrere corresponen a la política educativa i d'igualtat d'oportunitats que han menystingut l'abast d'aquests canvis.

No, perquè es tracta de dues qüestions connectades però independents. De forma sintètica, el factor més determinant en l'accés a tots els destins socials de la mostra és la pròpia educació dels individus i no pas la seva classe social d'origen ni el gènere ni els criteris d'edat. Aquest resultat posa de manifest la importància del factor educació com a criteri central d'estratificació i divisió social. Ara bé, aquesta pauta meritocràtica general coexisteix amb la continuïtat de la desigualtat classista en assolir graus universitaris i amb una forta discriminació per renda: els fills joves de famílies pobres tenen 14 vegades menys probabilitats d'assolir graus postobligatoris i no arribar ni a un grau d'FP.

L'ascensor social ha funcionat, però no tan bé com a Holanda i Suècia, països que destaquen per una alta fiscalitat i una elevada despesa social i educativa que generen una baixa desigualtat social i una fluïdesa molt oberta. Aquí, les polítiques públiques no assoleixen un nivell igualitari equiparable ni disposen d'un fort sector públic, entre altres raons, perquè no som un estat ni gaudim de plena sobirania fiscal ni s'han seguit polítiques socialdemòcrates duradores en el temps. El que és excepcional de la mobilitat social catalana no és el seu volum absolut, sinó la seva fluïdesa social semi-oberta tot i les limitacions polítiques esmentades i la dictadura. La fluïdesa entre classes està lluny d'Holanda, però és més oberta que a França o Alemanya.