Periodistes sense partit

Un dels problemes principals que té la professió periodística actualment és l’assimilació que se’n fa amb els professionals de la política. Els lectors/electors tenen motius per confondre les estratègies dels partits amb els de la premsa i els que fan de portaveus d’una cosa i l’altra. I desconfien de tots plegats.

Aquest fenomen incipient deriva d’una realitat ben instal·lada als mitjans de Madrid. Tant, que allà els articulistes i tertulians s’han professionalitzat, en la major part dels casos, a base de repetir els argumentaris que se’ls envia des del partit per al qual –indirectament– treballen. Són, per entendre’ns, les baralles a crits de La noria, on una banda hi és en representació del PP i l’altra del PSOE. Amb ben pocs matisos.

Com que ni el nivell ni la voluntat dels polítics no permet fer debats, aquesta necessitat democràtica s’ha substituït per suposats periodistes que contraposen arguments per delegació. De les ràdios al matí fins a les televisions al vespre sempre hi ha dos personatges: l’un, autoritzat per Génova, i l’altre, per Ferraz.

Naturalment, això no té res a veure amb la professió. Per definició, un periodista té l’obligació de ser crític amb el poder perquè, en cas contrari, no està complint amb la seva funció dins d’un sistema democràtic. D’aquí que, des del punt de vista periodístic, Madrid sigui la gran excepció d’Occident.

Per això, el fet que el tripartit hagi encarregat un informe de 27.000 euros per classificar els periodistes entre tebis i dolents té la seva part positiva. Almenys significa que el govern no està segur del que escriuran, l’endemà de prendre una decisió, els periodistes que citen en el famós estudi.

Que el govern no hauria de fer aquests estudis? Ah, esclar. I caldria fer debats, i les llistes haurien de ser obertes, i la limitació de mandats...