Una veu d'elegia i sofriment

Amb la presentació avui (19.30 h), a la Biblioteca Nacional de Catalunya, de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, publicada per CCG Edicions, el filòleg Abraham Mohino (Manresa, 1969) dóna per conclosa la seva dedicació a aquesta escriptora que va publicar poc en vida i que va acabar assumint, des del desterrament voluntari a Cadaqués, una marginalitat que ha perdurat ben bé fins aquest any del seu centenari. Mohino ho expressa amb certa fatiga: si l'obra poètica íntegra de Leveroni, incloent-hi nombrosos i importants inèdits, torna a estar a l'abast dels lectors, és a còpia de vèncer les reticències d'aquells que la continuen jutjant amb condescendència, com una autora menor que només desperta interès per la morbositat de la seva relació amb Ferran Soldevila. I és cert que hi va haver amors clandestins i que la seva poesia juga amb “estereotips manifestos, sobretot quan adopta les fórmules de la cançó popular”, però molt al contrari dels seus detractors, Mohino, que ha dedicat els últims quinze anys a estudiar l'obra de l'escriptora, des dels dietaris als contes, la correspondència i la poesia, considera Leveroni dotada d'“una veu peculiaríssima que no s'assembla a cap altra”, una veu “única” que assoleix, pel “calat dolençós i descarnat” de la seva poesia, “un grau de nuditat insòlit en l'escriptura poètica del segle XX”. Aquesta “violència introspectiva i confessional” s'alia amb una finesa de dicció, una naturalitat i aparent facilitat, que entronca amb la lírica popular i amb la sensibilitat oriental, fins a aconseguir un efecte de “sordina tremolosa”, com s'hi referia el seu mestre Carles Riba. Mohino hi detecta també traces de Leopardi, de Rilke, dels romàntics anglesos, d'Anna de Noailles, de Katherine Mansfield i de Joan Maragall, però per damunt de tot, d'Ausiàs March: com ell, Leveroni “té una concepció de l'amor substancialment torturada i sofrent”, abeura en “una filosofia del dolor” que porta aparellat “un sentiment irreparable de desolació existencial”. D'aquí que en la seva obra predomini l'elegia, el clos formal on “el dolor se sublima”.

La present recopilació dels llibres que va publicar en vida, Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i Poesia (1981), reedició dels dos primers amb uns quants poemes nous, s'acompanya ara de nombrosos poemes inèdits, junt amb les traduccions d'autors japonesos i contemporanis, com ara Eliot, Spender o Pasternak, tot plegat coronat amb una selecció de textos teòrics sobre la poesia que bastarien per desfer simplificacions sobre el relleu intel·lectual de l'autora, adverteix Mohino.

“He volgut que el lector acabés enduent-se, entre els diversos gaudis d'aquesta poesia, el d'un que no se li acostuma a reconèixer: el de la modernitat”, explica l'estudiós en la presentació al volum, que reprodueix, per reafirmar la seva valoració, a més d'un epíleg de Vinyet Panyella, els pròlegs que al seu dia van escriure Carles Riba, Salvador Espriu i Marta Pessarrodona per als tres poemaris ja editats de Leveroni. Sense cap dubte, el més valent i elogiós és el d'Espriu per a Presència i record, el llibre que coincideix amb l'etapa de plenitud de l'escriptora, però poca cosa comparable amb la rendició absoluta que va expressar-li privadament per carta: “No hi ha ningú –li diu– que hagi cantat l'amor d'una manera més nua, més humana i més sincerament dolorosa.” Al seu costat, continua, empal·lideixen Clementina Arderiu i Maria Antònia Salvà, que “de vegades són cursis i tot sovint nyonyes, i tu no ho ets mai”. Però Espriu no la circumscriu ni, per tant, la limita a la literatura de gènere: “Com a doll i musicalitat, ets el més abundós i el millor, de molt, de tots nosaltres”. La carta és del 3 d'agost de 1951, però han hagut de passar trenta anys perquè algú reedités la poesia d'“un dels millors de la nostra lírica de tots els temps”.