cultura

Els noms dels colps en valencià

CLAR I EN VALENCIÀ

Els valencians tenim un ampli repertori lèxic per a denominar els diferents colps que és possible donar i rebre. N'analitzarem uns quants.

Calbot

Un calbot és un colp pegat amb la mà al cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser amb la mà tancada.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix aquest mot com: «Cop pegat amb la mà closa al cap». Aquesta definició és incorrecta perquè els valencians normalment associem la paraula calbot amb la idea de «colp pegat amb la mà oberta», encara que també es pot pegar amb la mà tancada.

El lingüista castellonenc Germà Colón Domènech, en el seu treball titulat: Valencià calbot, colp al cap (Estudis de Filologia Catalana i Romànica, 1997, pàg. 229) defineix el calbot com: «colp donat al clatell amb el palmell». Aquesta definició és molt millor que la del Diccionari Català-Valencià-Balear, però cal fer-hi algunes precisions. Un colp pegat a qualsevol part amb el palmell de la mà és una palmellada o una palmada, però aquests noms s'utilitzen habitualment per designar un colp suau i amistós, com ara les palmades que li donem a un amic a l'esquena o la palmellada que ens peguem al front en adonar-nos de sobte d'alguna cosa a què feia estona donàvem voltes i no acabàvem de veure clara.

Si el colp el peguem amb la mà oberta al clatell o bascoll, serà una clatellada, bascollada o carxot, si el peguem a la galta, una bufetada o galtada, si el peguem a les natges, un baticul o batecul i si el peguem a qualsevol part del cos (a l'esquena, al braç o a la cama, però també a la cara o al cap) serà una cirereta. Un calbot és un colp pegat amb la mà al cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser amb la mà tancada. Si es pega amb la mà oberta, es colpeja amb la part posterior dels dits i si es pega amb la mà tancada, es colpeja amb les falangines, mai amb les falanges ni amb els artells.

El colp que es dóna al cap amb la mà tancada, pegant de raspalló amb el nuc del dit del mig, és una cinqueta o un ginjol, no un calbot. El colp que es pega colpejant amb les falanges al cap, a la cara o a qualsevol part del cos, és una punyada. El calbot és un colp que no fa mai ni sang ni bony. Tot açò fa referència al calbot que peguem a una persona, com per exemple a un xiquet malcregut i revoltós que no fa més que maldats. Però quan matem un conill de calbot, el colp li'l peguem amb la mà oberta, però amb el cantell de la mà, com si fóra un colp de karate.

El calbot que peguem al xiquet, encara que li faça mal, podríem dir que és un colp amistós. El calbot que peguem al pobre conill no té res d'amistós, el que fem és desnucar-lo i matar-lo.

Diem que alguna cosa ens ha succeït de calbot quan s'ha originat per casualitat, involuntàriament, en fer una altra cosa. Aquesta locució valenciana equival a la castellana «de chiripa».

Les expressions de calbot i mig i de pa i calbot volen dir de poc valor, de poca importància, i tenen el mateix significat que les locucions de quinzet i mig i de pa sucat amb oli que equivalen a les castellanes « de morondanga», «de chicha y nabo», «de poco más o menos» i «de tres al cuarto».

Llambroixada

Una llambroixada és un colp fort pegat amb un objecte contundent. Literalment significa colp pegat amb un llambroix, que és una eina de ferrer usada per a rebaixar la part inferior de la pota de les cavalleries abans de posar-los les ferradures, formada per una planxa de ferro acerat disposada en forma de pala, amb boca tallant i voreres amb barana, i que té un mànec de fusta.

Sinònims de llambroixada són mantinada, socotada i el normatiu buscallada.

Una mantinada significa, literalment, colp pegat amb un mantí, que és el nom que es dóna al mànec de determinades aïnes agrícoles. El mot mantinada era d'ús habitual a Castelló de la Plana als anys 40 i 50 del segle XX com a sinònim de colp contundent. Actualment ha caigut en desús, tot i que a voltes encara es sent.

La paraula socotada ha sigut àmpliament emprada en el meu Alcoi natal per a denominar un colp fort, però actualment, per desgràcia, cada vegada s'usa més poc.

Jassinada

Una jassinada és un colp sec i violent que rep algú al caure d'una certa altura colpejant estrepitosament amb tot el cos en terra, com, per exemple, si cau d'esquena.

Si algú entropessa i cau de genollons, es pega una genollada; si s'esvara i cau de cul, una culada; si es pega un colp al cap, una cabada o una cabotada, i si el colp és bastant fort, un tossoló, tossarró o tussarró. El colp que hom dóna en topar és un topaló, topetó o topada. Un colp fort i violent, en general, és una tamborinada o una tabalada.

El mot jassinada, a simple vista, sembla derivar de jàssina (= biga mestra). El colp descrit podria recordar-nos el colp d'una jàssina en caure a terra. Però la veritat és que no ho veig gens clar. Buscar una paraula tan poc corrent com jàssina per a crear un derivat d'ús habitual em sembla, com a mínim, estrany. Probablement l'origen siga un altre de ben diferent.

Vocables equivalents de jassinada podrien ser els valencians tamborinada, tabalada, jassada i gossada, així com el normatiu esclaterada.

Anar de bocadents

Diem que algú va de bocadents quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall. Aquesta bella locució l'usem els valencians des del segle XIV. També s'usa, amb el mateix significat, l'expressió anar de nassos. A Alcoi he oït moltes vegades, per expressar que algú ha entropessat i està a punt de caure de cara, l'exclamació: «¡Allà va Quico de nassos!». Aquestes locucions, que equivalen a caure de bigotis i anar de trompis, cada vegada s'usen menys, ja que els nostres jóvens acostumen a dir caure de morros. La paraula morro és polivalent i omnipresent en el llenguatge del nostre jovent, llenguatge que, malauradament, cada vegada s'acosta més al que podríem anomenar valencià bàsic i que, si continua per aquest camí, acabarà convertint la nostra llengua en una grotesca caricatura del que ha sigut fins ara. L'escola i els mitjans de comunicació haurien d'empényer molt per aconseguir redreçar aquesta situació.

-----------------------

Els mots valencians socotada, jassinada, cabada, topaló, topetó, tossarró, tussarró, jassada, llambroixada, mantinada i cinqueta no els recull el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Les paraules cirereta, gossada i gínjol les recull en altres accepccions, però no en la de colp. Considere que és imprescindible que els nostres diccionaris normatius arrepleguen totes aquestes paraules valencianes que encara són ben vives, que s'incorporen a la llengua literària i a la llengua estàndard i que siguen usades amb normalitat de manera quotidiana per tothom. La nostra llengua no es pot permetre balafiar la seua riquesa lèxica. Confie que el Diccionari normatiu del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplegarà tots aquests noms de colps.

I, abans d'acabar aquest article sobre els noms del colps en valencià, vull fer una consideració sobre la paraula colp. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans inclou colp com a forma secundària i cop com a forma principal. Considere que colp hauria de ser la forma principal perquè és la que més s'acosta al seu ètim llatí i, a més, perquè els seus derivats no donen lloc a confusions, mentre que els derivats de cop es confonen amb els derivats de cóp, amb els de copa i amb els de copiar. Així, el que dóna o pretén donar un colp d'estat, hem de dir que és un colpista, perquè si diem que és un copista pensarem que és algú que es dedica a fer còpies. Per a denominar la quantitat que es pren d'una beguda alcohòlica (una copa, un got, etc.) i que sovint es beu d'un colp, en valencià nord-meridional és habitual la denominació colpet, diminutiu de colp. Evidentment no es pot dir un copet perquè ens faria pensar, per exemple, en un copet d'enciam. El Termcat, lamentablement, s'ha inventat per a aquest concepte el mot xopet, que no és més que la catalanització del vocable castellà «chupito», quan els valencians tenim una paraula autòctona que usem amb normalitat. Espere que en la pròxima edició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans s'incloga colp com a forma principal i cop com a secundària, de la mateixa manera que actualment s'inclouen carabassa i caragol com a formes principals i carbassa i cargol, que eren les formes principals del Fabra, remeten a aquelles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.