El mediador Noguera
Una biografia escrita per Agustí Pons descriu l'ingent tasca cultural del notari que va intervenir en la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró
“Ha fet més aquest home pel país mantenint-se constantment fora de la política i de les seves desgràcies que tots els polítics del país plegats”. Això és el que Josep Pla pensava del notari Raimon Noguera (1897-1990), un dels personatges més influents en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX. Amb el seu esperit conciliador i positiu, Noguera (i tot això en els moments gens fàcils del franquisme) va ser una figura decisiva en afers com la creació del Museu Picasso i de les fundacions Miró i Pau Casals, però també en la conservació i impuls historiogràfic de l'arxiu del Col·legi de Notaris de Catalunya.
Aquestes enèrgiques intervencions, i d'altres, són les que es descriuen amb detall en la biografia sobre Noguera del periodista i escriptor Agustí Pons, que acaba de publicar Edicions 62 amb el suport de la Fundació Noguera. El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals descobreix la tasca ingent de Noguera en la vida cultural del país, que trenca absolutament amb el tòpic d'un notari tancat tot el dia al seu despatx redactant escriptures. Noguera va ser més que un notari, era un home amant de la cultura, “molt important per al país i en canvi molt desconegut”, diu Agustí Pons. L'autor, que per fer la biografia s'ha basat en part en un escrits autobiogràfics inèdits del mateix Noguera, compara el notari amb personatges com Josep Pijoan, impulsor d'institucions com ara el Museu d'Art o la Biblioteca de Catalunya, que han estat crucials per al patrimoni del país i en canvi no són coneguts pel públic general. Per Pons, Noguera “va ser un home d'esperit noucentista, amant de l'obra ben feta i molt hàbil, que sabia discernir allò fonamental d'allò accessori”.
Arxiu salvat
Més endavant, als anys cinquanta, Noguera converteix aquest arxiu immens en tota una referència per als historiadors, que començaven a interessar-se pels temes de vida quotidiana. Noguera s'adona que els protocols notarials poden ser una mina d'informació “i convida Vicens Vives i Pierre Vilar que estudiïn els papers notarials històrics”. Va contribuir, així, a situar aquest arxiu notarial, amb protocols des del segle XIII, en un dels més importants del món.
El tarannà conciliador de Noguera va resultar crucial en alguns afers força conflictius. Pons remarca que Noguera, sense infringir mai cap llei, “primer buscava la solució als conflictes i després, la llei que la sustentava”. Actua així en afers tan complexos com ara el litigi que als anys cinquanta va enfrontar l'abat Escarré amb l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, per la propietat de Montserrat.
Noguera, amb molta psicologia, també va saber acabar d'empènyer Picasso perquè fes la gran donació d'obres de joventut al seu museu barceloní que s'acumulaven al pis familiar de Passeig de Gràcia. “Com que sabia que Picasso s'atabalava amb els papers, Noguera li proposa un primer document de només vint línies”, diu Pons. I d'aquí sorgeix una gran amistat entre el notari i el pintor. Noguera contribueix també a la creació de la Fundació Miró, però en aquest cas el notari lamenta que la institució no quedés suficientment dotada econòmicament. El paper de mediador de Raimon Noguera va ser encara més difícil en la creació de la Fundació Casals, ja que d'entrada el músic volia que fos l'Abadia de Montserrat la que gestionés la fundació, enmig de mil i un conflictes per l'herència.