Sobre dos rails magnètics

A pesar que el títol, Els efectes imprevisibles dels camps magnètics, pugui convocar incerteses, aquest quart llibre d'Ernest Farrés (Igualada, 1967) avança sobre dos rails amb equilibri i fermesa: sempre entre la senzillesa i l'abstracció poètica, entre els títols llargs (del llibre i dels poemes) i la militància amb els versos de tres síl·labes. Jugant amb aquests contrastos, Farrés construeix el volum. Els poemes de tres síl·labes –majoritaris– contribueixen a donar-li una veu, un ritme i una potència propis. Són els que sobresurten en el recull, per sobre dels poemes de versos llargs, que resulten més empantanegats.

En Els efectes imprevisibles... Farrés tira de veta d'elements senzills i propers per capgirar-los, tot d'un plegat, i portar-los al terreny metafísic, sovint tenyit de caràcter oníric i surreal, i també d'un to sentenciós, fregant l'aforisme. L'escriptor domina aquest exercici amb habilitat: “a les fosques / vaig pensar / en poemes / a mig fer, / contes bíblics, / gats per llebres, / porexapan, / vies d'ample / europeu, / munts de sorra, / bombarders / invisibles / i robots”. En canvi, aquesta mateixa llum no circula en els poemes de versos llargs, que, llevat d'algunes excepcions, apareixen un xic més destrempats. Només en alguna ocasió, les tres síl·labes es converteixen en cantarella i uns llocs comuns que s'emporten el poeta, que en general, però, doma els versos al seu gust.

Farrés esprem la ironia i el joc per propulsar endavant els poemes: “manquen dades / estadístiques / que demostrin / que cridar / el mal temps / ens deslliuri / de posar-nos més malalts / que amb Eurípides”. El contrast entre aquest distanciament i el delectar-se amb l'obsessió, l'enigma, la realitat crua –els dos rails– és la principal bondat d'uns versos afuats: “quan em poso / a pensar-ho / conjecturo / que d'el·lipsis / n'he vist poques”.