“No és gaire normal caminar de puntetes”

Sempre m'ha agradat. A l'escola que tenia la meva mare a Bèlgica sempre feia més classes... Ella sempre m'havia mentalitzat molt que aquest món és molt dur, de fet ella va haver de marxar als 16 anys de Girona per treballar, i s'enyorava molt.

Abans de marxar vaig estar a l'Institut del Teatre, i ja fa tres anys que sóc a Londres, en una residència d'estudiants. Tothom ve de fora, hi ha molt bon ambient. Hi ha gent d'Austràlia, del Japó; tots en el seu moment van passar les proves per entrar, com jo. Ara encara em queda un any i quan acabi... a buscar feina.

És molt difícil, n'entren dos cada dos anys... i som unes quinze noies i deu nois a cada curs. De fet, cada any amb els exàmens van quedant menys alumnes... Hauré de fer audicions com vaig fer per entrar a l'escola, però ara per a companyies.

Sí. Hi ha molta gent, i sempre n'hi haurà de millors que tu. Físicament també és molt dur, per les lesions.

Sí, jo diria que sí. La gent no s'ho imagina perquè no ho sembla.

No, gens. Tot va al revés del que normalment faríem. I les puntes... [riu] No és gaire normal caminar de puntetes, però tot és pràctica...

A Bèlgica la meva mare sempre havia tingut moltes noies i pocs nois a l'escola. Però a l'English National Ballet School gairebé hi ha el mateix nombre de nois que de noies.

Nooo! [riu] Em va fer molta ràbia aquesta pel·lícula. És molt dur aquest món, però tampoc no és tan estrany com tot allò...

No. És veritat que en aquest món has d'estar molt prima, però jo no faig cap règim especial, i amb les hores que ballem tampoc no ens podem engreixar gaire....

Un mínim de quatre, de vegades són set...

No podré, i ja m'agradaria, però aquí no hi ha cap companyia. Una amiga meva noruega l'han agafat a la companyia del seu país i jo no hi puc ni somiar, perquè no hi ha res aquí... El més a prop seria la Compañía Nacional de Danza.