Cultura

GARY SNYDER

POETA NORD-AMERICÀ

“La poesia no és per explicar històries”

Vaig quedar enlluernatper la lírica xinesa
El vers lliure és vers i no
és tan lliure com sembla

Premi Pulitzer, membre de la generació beat, Gary Snyder va protagonitzar fins i tot una de les novel·les més inspirades de Jack Kerouac, Els rodamons del Dharma. Figura mítica de la cultura nord-americana lliure, llibertari de pensament, ecologista d'acció i partidari del budisme, Snyder ha tornat a visitar-nos per recitar alguns dels seus poemes i per projectar un dels seus films a la Fundació Caja Madrid. Després de saludar-lo i d'explicar-li que enfocarem l'entrevista des d'un aspecte estrictament literari, el vell savi va iniciar la conversa amb una pregunta:

Tens una targeta de visita? Aquí tens la meva. Al Japó l'intercanvi de targetes de visita és molt important. Al Japó vaig aprendre moltes coses sobre la jardineria, els boscos, caminar per les muntanyes, la meditació, la feina, la vida, la poesia, l'art, el menjar, l'educació... Sí, els japonesos em sembla que són els únics que queden que saben el que és l'educació.

Venim de molt lluny, tu i jo, perquè et vaig descobrir d'adolescent a la mítica antologia de Donald Allen, The New American Poetry 1945-1960 (1960). Pel meu gust, s'ha insistit massa en la teva vinculació exclusiva amb la generació beat. Jo veig les coses d'una altra manera. Per mi sempre has estat una figura única i independent, que va mantenir lligams transversals d'amistat i complicitat literària amb els grans moviments de renovació poètica a partir de la Segona Guerra Mundial: l'Alta Modernitat, amb Ezra Pound i William Carlos Williams; el San Francisco Renaissance, amb Kenneth Rexroth, Philip Whalen i Jack Spicer; la Black Mountain School, amb Robert Duncan i Robert Creeley; la generació beat, amb Allen Ginsberg, Jack Kerouac i Michael McClure...

No saps com m'alegra que em diguis això. Tens tota la raó. M'he passat la vida intentant que la gent entengués correctament el que tu m'acabes de dir. És clar, els lectors recorden que jo vaig llegir Berry feast al recital a la Six Gallery, a San Francisco, la nit del 7 d'octubre del 1955, quan Allen Ginsberg va llegir Howl per primera vegada i després s'assabenten que sóc el model original del protagonista Japhy Ryder de Els rodamons de Dharma (1958) i ja no volen saber res més. Pound i Williams van ser els meus primers mestres. Rexroth em va fer de mentor durant anys. A més, jo he continuant escrivint molts anys després dels beat i la meva obra és ben diferent.

Em sembla que un dels trets més distintius i originals de la teva obra és l'ús de la llengua.

Ja ho pots ben dir. Wordsworth va intentar tancar l'abisme entre la llengua escrita i la llengua parlada, però no ho va aconseguir del tot. Es va quedar amb la teoria més que amb la pràctica. Per mi la llengua emergeix d'un silenci profund en l'esperit. Després pren la forma de les paraules del discurs i les paraules porten les arrels prelingüístiques de la seva història. Busques la precisió que et permeti dir el màxim amb un mínim d'elements. I acabes convidant a la reflexió i la meditació. Des del meu primer llibre, Riprap (1959), he volgut tornar a potenciar la llengua simplificant-la, tornant-la a la contundència i exactitud de la llengua anglesa anterior a l'arribada dels normands a Anglaterra en el segle XI. En aquest intent també he rebut la influència de la poesia xinesa clàssica.

Et volia preguntar pel teu orientalisme.

Aquí hem de parlar de dues coses: el budisme i la poesia xinesa clàssica. Vaig descobrir el budisme quan era pràcticament un nen, cap als 12 anys. D'entrada, m'atreia molt perquè partia d'un respecte absolut per qualsevol forma de vida: persones, animals, insectes, plantes... Al nostre món només comptava la vida humana. Després, amb els anys que vaig passar en un monestir zen a Kyoto, vaig descobrir que el budisme era tota una manera diferent de veure i viure la vida. Philip Whalen va tenir molt a veure amb el meu orientalisme. Respecte a la poesia xinesa vaig tenir dues vies d'acostament, abans i després d'aprendre el xinès. Primer, vaig llegir les versions d'Arthur Waley, Ezra Pound i Witter Bynner, les millors de l'època. Finalment, a Berkeley vaig estudiar xinès i la cosa va canviar radicalment. Vaig quedar enlluernat per la bellesa, la immediatesa, la concentració, la disciplina, la profunditat de la lírica xinesa.

La teva obra s'ha nodrit del fet que sempre has mirat cap a l'oest, cap a l'oest dels Estats Units i des d'allà cap a l'orient. Vas girar l'esquena a l'est dels Estats Units i la seva llarga tradició literària.

Sí, hi va haver un trencament voluntari per part meva amb la sensibilitat estètica i literària de l'est dels Estats Units. Vaig buscar nous models com Robinson Jeffers, entre la generació més gran. Jeffers va ser el primer poeta que va escriure exclusivament des de i sobre la realitat de la costa oest del país. Quan el vaig començar a llegir era un poeta força oblidat. No compartia jo la seva visió apocalíptica del món modern, però m'interessaven molt els seus referents geogràfics i la realitat física que evocava en els seus poemes. Després, vaig conèixer personalment Kenneth Rexroth i la poesia xinesa clàssica.

Sovint es diu que la teva obra es divideix en poemes més accessibles i poemes més obscurs.

En principi, la diferència existeix. Una cosa són els poemes breus de llibres com Turtle Island (1974) i una altra és el poema llarg Mountains and rivers without end (1996), un poema que vaig trigar quatre dècades a escriure. Turtle Island va rebre el Pulitzer i ha venut més de 100.000 exemplars, de manera que ha arribat bé al públic lector. En canvi, Mountains and rivers without end va guanyar el prestigiós premi Bollingen, però ha circulat menys. Sempre he cultivat aquestes dues línies d'obra, des de Riprap (1959) i Myths and texts (1978). Ara bé, crec que si mirem bé els dos tipus de poemes veurem que ni els accessibles són tan accessibles, ni els obscurs són tan obscurs. Per mi la diferència és una altra: el poema llarg em permet més espai per a l'experimentació i un cert desendreçament.

La natura juga un paper fonamental en la teva obra.

I tant! En la poesia i en la prosa. De fet, vaig començar a escriure de jove per mirar d'expressar el que sentia de veritat en els meus contactes amb la natura. Una de les meves primeres feines era de guaita forestal a les muntanyes de Califòrnia i l'impacte de l'experiència de la natura era tan forta que necessitava expressar-la i vaig haver d'acudir a la literatura, escrivint un dietari mixt en vers i prosa. He mirat de superar la separació que existeix a la nostra tradició cultural entre natura i literatura. Intento escriure des de dins de la natura. Admiro moltes coses de la tradició del catolicisme, però ha generat una actitud de falsa superioritat davant la natura. Vaig créixer entre fustaires suecs, grangers nord-americans del nord-oest i pescadors d'origen asiàtic, i tots érem part de la natura.

Voldria que parléssim de la forma en els teus poemes.

Perfecte. Hi ha un malentès que fa gairebé un segle que dura sobre el tema del vers lliure. Encara estem allà mateix discutint sobre si el vers lliure és vers o si el vers lliure és, al capdavall, tan lliure o no. El vers lliure és vers i no és tan lliure com sembla. El vers lliure és una forma oberta que té una qualitat exploratòria que representa l'única manera de posicionar-nos davant de la realitat del món modern. El vers tradicional difícilment pot arribar a expressar el nostre món, la nostra sensibilitat. El ritme, l'entonació, el so i la segmentació del vers lliure són aspectes importants i molt difícils d'aconseguir en la seva justa mesura en un poema determinat. Tot té a veure amb la musicalitat i la respiració. Els assajos de Charles Olson i Denise Levertov sobre el vers lliure són textos molt seriosos que faríem bé de tenir més en compte.

Ets un gran traductor, però has exercit relativament poc. Has continuat la gran tasca de Pound, Waley i Bynner. Les teves versions del poeta Han Xan (vers el segle VIII-IX), el mestre de la Muntanya Freda, ja són clàssiques.

Tens raó que he exercit poc de traductor. El problema és que passo massa temps amb cada poema. Sóc massa meticulós. No serveixo com a traductor professional. M'entusiasma la traducció com a diàleg entre poetes, cultures, llengües, èpoques, visions del món, però és una feina esgotadora que no s'acaba mai. Darrerament, faig moltes voltes a una qüestió que vaig descobrir traduint poesia oriental i em sembla de vital importància a l'hora d'escriure poemes: la gramàtica com a element de joc en la poesia oriental. La construcció de la frase és un aspecte bàsic en els haikus i les tankes. Part del plaer del poema ve del joc intel·lectual i sensorial que planteja la sintaxi. Em sembla que això no ho havia explicat mai enlloc.

Has dedicat molts esforços a la prosa: assajos, dietaris, memorials, cròniques de viatge, cartes... Per tu existeix alguna diferència entre la prosa i el vers?

M'agrada que em facis aquesta pregunta. La resposta és sí i no. La gran diferència entre la prosa i el vers a la meva obra és que l'amplitud de la prosa em permet una certa narrativitat. Els meus poemes no expliquen mai històries. La poesia no és per explicar històries. Però de tard en tard, he sentit la necessitat de narrar alguna història. Per exemple, una vegada vaig descobrir el camí per les muntanyes de Corea que utilitzaven els antics pescadors de Kyoto per portar el peix sec a vendre i el vaig voler seguir. El camí encara existia, estava en males condicions però et podies guiar per les antigues fites de pedra esculpida. Era un camí preciós a través de boscos de castanyers, faigs i roures. Tothom es pensa que els boscos tradicionals de l'orient són pins i altres arbres de fulla perenne, i no és veritat. En acabar la travessa em vaig adonar que l'experiència tenia un fil narratiu que només es podia escriure en prosa. Per una altra banda, he de dir que no hi ha cap divisió entre la meva poesia i la meva prosa. Comparteixen d'arrel un compromís profund amb la vida en tots els sentits. A vegades la prosa i el vers es barregen indistintament. A Mountains and rivers without end hi ha blocs de prosa que formen part del poema. De fet, crec que aquest poema-llibre conté les tres possibilitats de la literatura creativa: vers, prosa i teatre. Un cant del poema, Mountain Spirit, és molt a prop del drama noh. Aviat s'estrenarà un muntatge teatral d'una hora a partir d'aquest cant. Al meu darrer llibre de poemes, Danger on Peaks (2005), crec que he assolit finalment la síntesi entre poesia i prosa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a