Història del jazz clàssic

Pocs s'haurien imaginat que el jazz acabaria sent objecte d'estudi a la universitat, que compartiria espai amb la música clàssica a les escoles i que alguns titllarien la disciplina d'elitista. El cert és que Miles Davies va definir aquest estil com l'únic exclusivament nord-americà gestat pels grans músics de la cultura negra. L'editorial del Maresme Galerada presenta un molt interessant estudi de Jaume Carbonell i Guberna, El jazz clàssic i la seva història. Dels orígens a la Segona Guerra Mundial, en què l'exhaustivitat informativa es complementa amb la profunditat. Historiador de l'art i musicòleg, Jaume Carbonell (Barcelona, 1963) ha dedicat la seva extensa obra a l'estudi de la música catalana, amb assajos extraordinaris sobre Josep Anselm Clavé. Des del 1996 és professor d'història de la música de la Universitat de Barcelona i ho ha estat de la Universitat de Girona, de l'Escola Superior de Música de Catalunya i és membre de l'equip rector de la Universitat Catalana d'Estiu. En la presentació, Carbonell explica que “l'interès social del fenomen i la realitat d'un fet de pes a casa nostra feia necessària l'entrada del jazz al món universitari, cosa que es produí durant el curs 2001-2002, en què l'assignatura d'Història del jazz apareixia per primer cop als plans d'estudis de l'àrea d'història de la música dins la llicenciatura d'història de l'art a la Universitat de Barcelona”. Carbonell precisa que el jazz està també present al grau de la història de l'art i als programes de màster, així com en els programes de recerca a partir dels treballs de doctorat i en grups de recerca consolidats.

Aquesta podria ser la funció didàctica i utilitària per al volum, però l'autènticament rellevant és la qualitat de la investigació i, sobretot, la manera de presentar-la i la qualitat del text en si. L'assagista aconsegueix fer-nos partícips de la seva passió gràcies a una lectura de la tradició, que compensa els aspectes tècnics amb l'erudició. Els aficionats podran gaudir i els especialistes i els nostres músics recrear el que ha estat l'evolució dels principals corrents. Quan es pregunta què és el jazz, visualitza les imatges de Harlem, del blues i el ragtime, Nova Orleans i les gran icones, que han penetrat en la memòria popular. Quan matisa, l'encerta: “Podríem dir que el jazz és el resultat del contacte de diferents tradicions musicals. D'una banda, les músiques europees derivades dels diversos moviments migratoris, especialment durant els segles XVIII i XIX, i que a partir de processos d'integració i contacte mutu arribaren a formar una nova música no europea sinó ja americana, que ha tingut el seu desenvolupament i ha donat peu a les diferents branques de música popular, amb una història pròpia i específica, fins a transcendir la geografia nord-americana”. Carbonell esmenta el poeta i teòric Leroi Jones en el moment d'esmentar que la consolidació de l'estil té molt a veure amb la diferència social i cultural entre l'esclau africà i el ja ciutadà nord-americà. Un aspecte antropològic que defineix l'esperit i l'ànima, per no parlar de la implantació, del jazz i de les derivacions populars posteriors.

En cinc-centes pàgines, El jazz clàssic i la seva història repassa també en petits capítols els grans solistes i figures que van determinar una influència en els contemporanis i continuadors. També traça un recorregut geogràfic, que divideix el jazz en Nova Orleans, Chicago i Nova York, cronològicament, a través de les brass bands, els anys vint, el boogie woogie, el blues i les big bands i l'era del swing. La frontera la situa en les grans dames Billie Holiday i Ella Fitzgerald, i dels Hampton, Tatum i Lester Young, cervells de la revolució que va arribar fins a nosaltres.