Vells rockers a l'Arena

Potser per poc temps, però el rock català ha tornat. Sí, el rock. Perquè, vint anys després del
seu esclat, és cert que la música en la nostra llengua s'ha diversificat i arriba a tots els gustos i disciplines, però costa trobar-hi rockers com els d'abans. I Sopa de Cabra ha vingut “al rescat”, com ho han fet tants altres grups dissolts de l'escena internacional que, en els temps de l'Emule, tenen en les discutides gires de retorn l'única gran font d'ingressos. Fins i
tot en això ens estem normalitzant.

Dissabte, la que és per a molts la millor banda de rock en català, la que més passions va despertar, va ser a Tarragona. Els Sopa havien de ser a Tarragona (i potser també a Lleida, de fet). Per a gaudi de la seva àvida i entregada legió de fans del sud, que no és poca. Va ser una mena de dejà-vu per als que ja havíem estat a l'antiga plaça de toros en la gira de comiat d'ara fa deu anys. La història és cíclica i va voler que els gironins repetissin per Santa Tecla, ara com a estrelles indiscutibles. Amb més canes, però amb el so i la contundència musical intactes. I amb un repertori que no es va deixar cap dels seus incomptables clàssics.

A les 8.000 persones que gairebé omplien –van quedar unes desenes d'entrades per vendre– la semicoberta Tarraco Arena Plaça –comparada per Gerard Quintana amb un enorme himen femení– no els van donar treva al llarg de més de dues hores i mitja. Amb un líder desinhibit, que al final va exhibir una estelada malgrat que li va costar articular els discursos abrandats dels concerts del Sant Jordi, i el potent directe d'antany, el grup ja es va posar el públic a la butxaca amb la desbocada traca inicial: El boig de la ciutat, Tot queda igual, L'estació de França, Si et va bé (amb què van començar la gira del 2001)… Energia en estat pur. I és que el grup va exhibir una forma envejable als seus 25 anys, conduït per la potència vocal de Quintana i la guitarra i els cors de Josep Thió, amb el suport inestimable de l'última incorporació, el solista Xarim Aresté.

El flixanco és el relleu del plorat Joan Cardona, Niñín, a qui el grup dedica Seguirem somiant, el moment més emotiu de la nit. El més emotiu, no pas el més àlgid, ja que d'aquests altres n'hi va haver uns quants, i in crescendo: Per no dir res, Sota una estrella, El carrer dels torrats, Mai trobaràs (en format acústic), Camins… Quan la plaça sencera va botar i cantar a plens pulmons L'Empordà, es va veure clar que la gent potser no podrà “tornar enrere”, però que encara és capaç de “somiar il·lusions, fent himnes de cançons…”.

En la vida, sovint no valorem una cosa fins que no la perdem. Potser llavors correm el risc d'idealitzar-la. En la música passa el mateix. Però el poble és savi, i per alguna cosa fins i tot ha encunyat una dita: “Els vells rockers no moren mai.” Llarga vida al rock català.