“Aquesta vegada sí que ho hem fet bé”
Continuar tocant sense tenir cançons noves només ho podríem fer aquest any. Ens caldria molt més temps, però ara no diem res més
Ens sentim molt forts, perquè tot encaixa. Després dels concerts al Sant Jordi, tocàvem als camerinos fins que es feia de dia
Quan fem l'homenatge al Ninyín amb ‘Seguirem somiant' se'ns posa la pell de gallina i hem plorat més d'una vegada
Final de trajecte. Sopa de Cabra oferirà demà i dissabte al pavelló de Fontajau de la seva ciutat, Girona, els dos últims concerts de la intensa minigira de celebració dels 25 anys del grup, que es va obrir amb els tres concerts al Palau Sant Jordi. Les entrades per als dos concerts gironins ja estan exhaurides. Què passarà després? Potser no és tan clar com semblava, que la història del grup acabi aquí. En parlem amb tres dels membres històrics del grup, Gerard Quintana, Josep Thió i Cuco Lisicic.
Com heu viscut totes les impressions d'aquest últim mes?
(Cuco Lisicic) Hem flipat molt amb tot el que ha passat, perquè no ens ho esperàvem pas. La gent ha volgut que sigui així, però crec que també ha anat tot tan bé perquè aquesta vegada hem fet bé les coses. No sempre ha estat així: per exemple, el disc en castellà no va funcionar en bona part perquè se'ns va presentar a la resta de l'Estat com uns campions, en comptes d'anar a poc a poc, de menys a més. El disc no estava malament, però ha acabat sent un disc estigmatitzat. Quan vam publicar Mundo infierno, nosaltres només volíem sortir a la carretera i veure món, però la gent que ens envoltava desitjava únicament diners i més diners. De fet, els grups que han estat el nostre model, com ara els Rolling Stones, també tenen biografies complicades, que sempre són més interessants. Però ara volíem fer les coses bé, i per això hem estat tres anys estudiant com havia de ser la tornada. El resultat ha estat el bolo de la nostra vida: omplir el Sant Jordi és un bolazo i fer-ho tres dies seguits, una bogeria.
Molts nervis, els dies previs?
(Gerard Quintana) No, perquè en el moment en què ens vam posar a fer música al local tot va començar a fluir, fins al primer concert al Sant Jordi. Ens havíem preparat a consciència i era un moment molt desitjat per tots nosaltres. En aquell moment, vam recordar una mica el que era un Sant Jordi ple, però sobretot pels ensurts, com ara una guitarra desafinada o altres problemes tècnics. Aquell primer dia vam sortir a escena sense pensar gaire i, quan va començar tot, vam sentir un gran vertigen, com quan arribes a un espai molt obert i no saps on mirar. La primera reacció va ser voler respondre a tota aquella energia del públic: jo volia ser pura acció i veia els meus companys, atabalats, intentant trobar el so davant de 18.000 persones en ebullició. I llavors l'últim que vols fer és pensar, perquè si penses que has de mantenir aquella intensitat durant dues hores i mitja, és com quan et menjaves un tripi i t'acollonies pensant que els efectes et podien durar vuit hores. I allà passava el mateix: si cridava a tota màquina com en els primers temes, potser al cap de 30 cançons rebentaria, però va arribar un moment en què jo realment volia rebentar i tornar tota aquella energia a la gent.
Quin ha estat, de moment, el millor concert?
(Josep Thió) Tot plegat té el seu recorregut: el primer concert, el del dia 9, va ser el més intens. Potser no va ser el millor, musicalment, però sí el més emotiu. En el segon concert ens vam sentir més frescos i motivats, i el del tercer dia va ser el que ens va costar més, potser també perquè quan vam començar encara era de dia. Durant tot aquest procés, vas prenent consciència del pes que té el repertori, i en el segon concert ja vam introduir-hi algunes millores, canviant set o vuit temes repartits en tres moments determinats del concert, com després hem continuat fent-ho també als concerts de Palma i Tarragona, que van ser força diferents: en el primer, a l'aire lliure i gairebé sense escenografia, ens vam deixar anar més. I el concert de Tarragona va ser dels més macos, perquè el recinte té unes mides molt humanes, com en el cas de Girona, i la proximitat del públic permet veure millor la importància que tenen les cançons per a la gent. Jo crec que tant el grup, com el públic i les cançons, ens mereixíem un retorn en condicions com aquest: ha estat impressionant veure les reaccions del públic davant de tot un seguit de cançons, sobretot a partir de la meitat del concert, quan ja no hi ha descans i ja tot és èxtasi i emoció.
Un dels moments més emocionants és l'homenatge al Ninyín.
(Cuco) Sí, en aquest moment hem plorat més d'una vegada.
Com us sentiu com a grup musical i humà respecte al moment en què vau plegar?
(Quintana) Ens sentim molt forts, perquè tot encaixa. Com diu en Josep, hi ha una comunió entre nosaltres. Després de cada concert al Sant Jordi, continuàvem fent música als camerinos fins que es feia de dia. Ens hauríem pogut estalviar els hotels [riu]. Això només ho fas quan flueixes, quan estàs bé. Vam acabar el tercer dia i hauríem continuat tocant i tocant. Feia molts anys que no sentíem el plaer de la música d'aquesta manera: som uns Sopa millors, més intensos i pletòrics que els que van plegar ara fa deu anys. Ara més aviat semblem els Sopa de fa vint anys: tenim més l'esperit d'un grup que comença que no pas d'un que acaba. I humanament, crec que amb els anys vas perdent l'arrogància i et fas més empàtic amb els altres: acceptes que cadascú té el seu tarannà i que tot té un encaix dins del grup, fins i tot un nouvingut com ara en Xarim, que s'ha guanyat a tots, perquè som de la mateixa tribu.
Heu curat les antigues ferides?
(Cuco) Hem estat deu anys gairebé sense tenir-nos els uns als altres i ara tornem a ser amics. Cadascú viu en un lloc diferent, però ens passem el dia enviant-nos missatges. Als postconcerts del Sant Jordi estàvem fins a les vuit del matí rient com nens i dient ximpleses, com quan fèiem gires amunt i avall amb la furgoneta. Jo encara no he pogut reposar i ser conscient de tot el que ens està passant, però em sento una mica bipolar: no és el mateix el Cuco de casa, del dia a dia amb els nens, i el Cuco dels bolos, que s'assembla més al de fa 25 anys. Jo pensava que estaria fet caldo després del Sant Jordi, i el dilluns estava com una rosa. La música m'alimenta, i quan s'acabi això serà una merda. Evidentment, jo seguiria amb Sopa i em posaria ja a compondre temes nous. M'he passat molts anys amb Kabul Babà picant amb el cap a la paret, i ara el grup està aparcat, però tenim la idea de fer alguna cosa. Els vells rockers mai no moren...
Però Sopa continua o no?
(Cuco) De moment no n'hem parlat, ho farem quan acabi tot això. S'ha de deixar descansar la història.
(Quintana) És normal pensar que el grup pot continuar, però de moment el concert de l'1 d'octubre a Girona és l'últim: encara estem rebent propostes de contractació i hem dit que no a tot. Hem celebrat els 25 anys d'una manera molt bèstia, i això ens ha commogut i sacsejat, però ara mateix no m'atreveixo a dir que no tornarem a fer mai res junts ni tot el contrari. Potser tornarem quan el grup celebri els 50 anys, com deia en Josep.
(Thió) Jo tampoc no et diré res [riu]. El que és clar és que continuar tocant sense tenir cançons noves només ho podríem fer aquest any. Ens caldria molt més temps.
(Cuco) I això que hem rebut moltes propostes per tocar, i algunes realment boges: volien muntar un concert a Madrid i portar-hi un AVE ple de catalans.
Què s'editarà dels concerts del Sant Jordi?
(Thió) La idea és publicar-ne un CD i un DVD, però de moment no sabem qui els editarà. Ho hem de decidir al més aviat possible.
Què en penseu, de les edicions que s'han fet coincidint amb els concerts i de la caixa que prepara Global per al Nadal?
(Quintana) De la caixa, no en tinc cap notícia, i el recopilatori que Global va fer per al diari Ara només l'he vist quan algú me l'ha fet signar, però la discogràfica no me n'ha enviat cap. Té més interès la reedició de Ben endins que ha fet Salseta, perquè mai no havia sortit en DVD.
Com quedarà la impressionant escenografia del Sant Jordi a Girona?
(Quintana) A Girona vindrem amb part de l'esperit del que hi havia allà. De fet, només el Sant Jordi permet fer un desplegament escenogràfic i tècnic tan complex i bestial: va ser l'únic lloc de tot Europa on Roger Waters va poder muntar The Wall complet. Per a nosaltres va ser una gran aposta que només es podia amortitzar amb tres Sant Jordis plens. Era un repte temerari: volíem superar el record que la gent tenia de nosaltres i al Sant Jordi hi havíem d'anar com qualsevol banda que toqui allà. No pel fet de ser catalans o venir de Girona hi havíem d'anar acomplexats.
Seran diferents els concerts de Girona? En quin sentit?
(Cuco) Seran apoteòsics! Tots som d'aquí o hi tenim molts vincles, i a Girona ens coneix tot déu. Al segon concert hi hem convidat molta gent que ha col·laborat amb nosaltres al llarg dels anys.
Passi el que passi, ha valgut la pena tornar?
(Thió) Sí, sí, molt. Sens dubte.
(Quintana) El millor ha estat tornar a sentir aquella música que ens va canviar la vida quan érem uns nens.
