Gran angular

Fiscalitzar per avançar en reciclatge

L'augment del cànon pel residu de rebuig obre el debat de si cal incrementar-lo més, per ser més preventiu en la generació

Pressió social per recuperar sistemes de dipòsit, devolució
i retorn

No recollir selectivament els residus municipals serà penalitzat per un cànon que any rere any augmentaria amb percentatges prou elevats. L'Agència de Residus de Catalunya (ARC) té en estudi models de cànon esglaonats perquè Catalunya pugui avançar del 40,57% actual de recollida selectiva als paràmetres dels veïns europeus més eficients, que depassen el 70%.

Després que s'hagi apujat el preu del cànon, amb els IPC dels darrers anys, fins a un 20%, de 10 a 12 euros, un dels models que tenen més números per ser finalment aplicat és el britànic, en vigor des del 2008. En aquest exemple, sobre una base de 50 euros per tona de deixalla que va finalment a l'abocador o a incineració, s'incrementa cada any 9,18 euros fins a l'horitzó del 2015. Josep Maria Tost, director de l'ARC, avança que “anirem cap a un model d'aquesta mena, on s'apuja any rere any fins a una determinada quantia, i que fa realment pressió perquè els ajuntaments s'adonin realment que el que es llença val diners”.

El debat sobre el cànon ens du a reflexionar sobre quin és el model de gestió de residus de l'avenir immediat. Tost descarta que la Generalitat pugui assumir compromisos per construir noves grans infraestructures. Com diu Tost, “cal anar cap a un nou escenari, no tenim els 800 milions d'euros per construir les infraestructures previstes per la llei del 2008. Hem d'anar a un model d'instal·lacions petites, eficients i robustes, plantes de triatge en àmbits petits, i reforçar alhora el paper del ciutadà, perquè la selectiva millori des de la llar”.

NO ÉS MODA.

Certament la crisi ens fa pensar que el reciclatge, com diu Tost, no és una moda, sinó un concepte sòlid que s'explica amb arguments contundents com ara que per cada 10.000 tones reciclades es creen 250 llocs de treball, mentre que l'abocador en crea de 20 a 40 i la incineradora, uns 10. O que una tona de plàstic PET recuperat pot tornar al cicle econòmic per 600 euros, i la tona de paper, per 150 euros. Per cada 10.000 tones que es reciclen, hi ha un estalvi de 2 milions d'euros.

Des de la societat civil, Mercè Girona, presidenta de la Fundació per la Prevenció de Residus i el Consum Responsable, accepta que una pujada del cànon “és benvinguda, però aquests 12 euros són un preu encara massa baix; per situar-nos en nivells europeus i que aquesta taxa sigui dissuasiva hauria d'estar entre els 60 i els 80 euros”. Afegeix que caldria haver aprofitat per acostar el cànon d'abocament al d'incineració, que ara arribarà als 5,5 euros, “ja que des del vessant del debat ambiental actual, on els aspectes de salut, estalvi de materials i d'emissions de CO2 prenen força, la incineració presenta més dubtes que l'abocament. Tots dos cànons s'haurien d'equiparar, o si no s'incentiva la incineració”. També incideix en un tema pendent, “la qualitat de la recollida i tractament de la brossa orgànica. No pot ser que municipis com Barcelona presentin un 20% d'impropis i cobrin del retorn del cànon”.

Josep Maria Tost accepta que “Catalunya no pot cremar paper o envasos de plàstic, són recursos que cal reciclar. La incineració ha de ser l'últim recurs”.

Per la seva banda, Joan Carles Sánchez, representant de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), considera que “el debat de la incineració a Europa ja ha estat superat. Si d'un Ecoparc surt un residu inertitzat amb capacitat calorífica, per què no cremar-ho en lloc de carbó?” En nom de l'FMC, Sánchez planteja alguns dubtes sobre si la complicada situació econòmica actual permet aplicar un model progressiu de cànon sobre la tona de rebuig que va a l'abocador. Amb tot, com diu, “hi ha coincidència amb l'ARC que no calen noves infraestructures de gran abast, sinó jugar amb els fluxos de residus amb plantes de transvasaments i les infraestructures que a hores d'ara estan infrautilitzades, funcionen al 80%, i que si funcionessin a tot ritme encara abaratiríem més el cost de tractament a l'Ecoparc”. Catalunya, amb un cost de tractament de la tona de 77,5 euros (90 euros a Barcelona) presenta preus competitius si els comparem, per exemple, amb París, on es paguen 120 euros, però encara és car per a municipis de la Catalunya interior, que acaben portant la deixalla a l'abocador.

Des de la societat civil hom espera que el paradigma canviï, i prevenció, reutilització i reciclatge deixin molt avall el quart nivell, el tractament finalista de la incineració. Les persones i entitats que s'apleguen a l'Estratègia Catalana Residu Zero pensen que si volem arribar al 2020 amb un 70% de recuperació, caldrà “apostar clarament per rigorosos sistemes de prevenció com els Residu Mínim i Porta a Porta que han reeixit en molts municipis catalans, que no són anònims i permeten a l'ajuntament pressionar qui no ho fa bé”. És clar, però, que si es vol avançar en la voluntat de reciclatge caldrà introduir, reintroduir de fet, sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) com els que estan proliferant a la UE, en què es guanya eficiència compensant el consumidor pel retorn d'un envàs. Una via que, com diu Mercè Girona, “és justa, en el benentès que és el productor qui ens encoloma envasos i embalatges, però que aquí té l'oposició de les grans superfícies, que no volen habilitar espai per al reciclatge, i els actuals sistemes integrats de gestió (SIG).” Actualment, a Catalunya i a l'Estat espanyol la xarxa Retorna escampa les bondats d'un model pel qual el ciutadà retorna al cicle llaunes i envasos de vidre, a canvi de cinc cèntims. En vista dels bons resultats que ha tingut a Alemanya un SDDR que s'aplica quan es recicla per sota del 73%, Josep Maria Tost creu que “és un escenari al qual podem arribar en un futur, atès que la UE vol legislar sobre això, però cal parlar abans amb tots els actors: productors, distribuïdors, recicladors i associacions ecologistes.”

Com assenyala Mercè Girona, s'acosten uns temps en què, amb la base de la directiva marc de residus de la UE, restaran com a assignatures pendents promulgar eines com ara una llei catalana de prevenció de residus municipals, en què el productor, sota el principi de “responsabilitat ampliada” que preconitza Brussel·les, haurà d'esmerçar més esforços per afavorir l'ecodisseny de tota mena de productes, i reduir així la motxilla ecològica que arrossega.

Ràtios que caldria millorar a curt termini

Les estadístiques informen que la ràtio de generació de residus per persona manté una davallada sostinguda des del 2006, fins al punt que es preveu tancar el 2011 amb 1,47 kg per habitant i dia, que suposa un 10% respecte del 2006. Caldria, doncs, fer un esforç per acostar-nos a la mitjana de la UE dels 27, d'1,44 kg/hab/dia. La recollida selectiva, amb les seves 1.701.100 tones, és innegable que transita en una tendència de creixement, no debades ha guanyat un punt cada any des del 30% del 2001, però no podem oblidar que els països més eficients d'Europa se situen en el 70%. Els objectius més ambiciosos se situen en la recollida selectiva de matèria orgànica, en què per a l'any vinent, segons les previsions de l'ARC, s'hauria de fer un gran salt de qualitat, des de les 410.011 tones del 2010 -un 20,3% d'increment respecte de l'any anterior- fins a un sostre de 700.000. Si fem un estudi geogràfic de la recollida selectiva al país, veurem que contrasten realitats tan diferents com la d'Osona, amb un 55,10%, quinze punts per damunt de la mitjana, i l'Anoia, amb un 19,7% i vint punts per sota. De 41 comarques, només catorze superen la mitjana, i per sota, amb un 37,21%, se situa la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.