“Fent turisme inhòspit conservo part del passat”
Al llibre escriu que entrar en un espai abandonat és “un brogit d'aventura, d'adrenalina, de risc, de descobriment”. Hi ha més gent interessada?
Cada cop més. Després de publicar el llibre se m'ha acostat molta gent que també ho practica, gent de qui mai no diries que els poden agradar els llocs abandonats.
Caldria intervenir-hi?
En alguns casos sí. És un desastre que hi hagi llocs en l'estat en què estan i que mereixerien ser patrimoni artístic. Però intervencions que respectin l'arquitectura. No m'agrada el que es fa a la majoria de mercats de Barcelona. Que els deixin amb l'essència del passat.
“Un lloc abandonat és un tresor que es va fent amb el temps”. Els actes vandàlics són una erosió més, la humana?
No. L'erosió del pas del temps i de la climatologia és una cosa, l'erosió humana, sempre present en aquests espais, és d'una brutalitat que no aporta res. Una altra cosa són els grafits, que sí que m'agraden.
Amb quins espais es quedaria?
Amb tots els del Poblenou. Sempre he fet fotos, però vaig passar molt de temps en què ho vaig deixar. Fa uns sis anys vaig reprendre la passió i vaig estrenar una càmera entrant a Can Ribera. És el primer lloc i el considero meu; hi vaig passar moltes hores. Des de llavors sempre carrego amb la càmera.
Què hi veu de tan atractiu?
Em sento una mena d'Indiana Jones urbà. Em transporto al passat, hi trobo el meu nirvana particular. Hi ha aspectes sorprenents, com ara l'amplitud d'espai i d'entrada de llum a les antigues fàbriques, la calidesa del vermell dels maons, el sofà que gairebé tots aquests espais tenen en algun racó... Fent turisme inhòspit conservo, d'una manera modesta, el passat d'aquests magnífics espais.
Recomana anar acompanyat. Ha tingut alguna mala experiència?
De fet he estat anys anant sol, però ara sempre vaig amb Susanna Hinojo, una gran fotògrafa, i va bé, perquè permet la comparació posterior del que hem retratat.
Com els boletaires?
Sí, una mica. De fet, en el llibre no dono les adreces, com els boletaires... [riu]. I sobre el que em preguntaves del perill, un cop em vaig clavar un clau a la bota que de poc no em travessa el peu, un altre va caure una part del sostre ben a prop meu: no es fan visites en dies de vent!
I de perills humans?
També. El cas que més em va impressionar va ser al Poblenou: un nen d'uns 10 anys em va dir que tancava els ulls i que si, quan els obrís, jo encara hi era no es feia responsable del que em passés.
Què va fer?
Vaig fotre el camp!
I una por més intangible?
Sóc poruc, no veig pel·lis de por, però miro de ser positiu, perquè si hagués de tenir por no hi entraria.