“Molts sectors de l'Església s'allunyen de la jerarquia”

Surt per la consciència d'un col·lectiu francès del divorci profund que hi ha entre l'església i el món dels pobres, en concret, la classe obrera. Després de la Segona Guerra Mundial es va iniciar una reflexió molt profunda sobre com calia entendre l'Església i l'evangelització. Hi va participar moltíssima gent, no només els que després serien els capellans obrers.

Van decidir de manera individual organitzar-se i anar al treball, amb tot el que això significava: anonimat, prescindir pràcticament de l'estatus clerical, de la nòmina del bisbat. Se'n van anar a viure als barris, volien estar al costat de la gent.

Volien trencar la condemna mútua de l'Església contra el marxisme, contra la classe obrera del segle XIX i el segleXX.

Se'ls talla les ales principalment per raons polítiques, perquè ells s'allunyaven d'allò en què s'havia convertit l'Església. Trencaven amb l'Església segura de si mateixa, la que tenia la veritat, la que es considerava automissatgera de Jesucrist “sense competidors” i, en canvi, creaven una Església humil, diluïda, participant de les lluites obreres. Trencaven l'Església jeràrquica i creaven el que s'anomenaria Regne de Déu, en què participaven capellans i no capellans, laics i no laics, creients i no creients perquè no hi ha un Déu en funció de si es creu o no sinó en funció del capítol 25 de Mateu: si ajudes, si estàs al servei del pobre...

N'eren 30 o 40 que s'han mantingut en l'anonimat. La majoria estan jubilats i pràcticament no hi ha hagut recanvis tot i que ara mateix algun capellà s'està plantejant deixar les feines clericals oficials i anar de descarregador del port. El llibre és un homenatge a ells, a una història d'un mèrit excepcional...

Només t'he de dir que en el moviment dels indignats hi ha hagut molts cristians. Molts!

L'Església jeràrquica, sense cap dubte, ha fet marxa enrere dels avenços no només del moviment dels capellans obrers sinó del Concili. Ha sigut un retrocés notori, brutal, molt cec... però per molt que la jerarquia s'hi oposi, les idees fonamentals del Concili no poden tenir marxa enrere. L'autonomia del món, la capacitat de pensar, la capacitat d'homes i dones de decidir del seu propi cos, la capacitat de discernir la pau sense les necessàries crosses de la litúrgia...

També és irreversible que després del Concili molts sectors de l'Església es van allunyant de la seva pròpia jerarquia i estan al costat dels pobres. Són sectors i moviments que no tenen altaveus, diaris, diners, emissores, poder a la banca, que no tenen el viatge del papa d'aquest estiu... i són moltíssima gent que se sent igualment fidel a l'Evangeli. Ara es pot constatar que hi ha dues Esglésies paral·leles.

Sí, i això és una responsabilitat gravíssima de Joan Pau II, que fa caure tots els avenços de base. La jerarquia en l'Església, la formació de capellans en els seminaris... avui els capellans progres tenen 70 anys i més. Els joves són aquesta generació de Joan Pau II que, amb la connivència de Ratzinger, els agrada vestir elegant, que els diguin “padre”, que han penjat els texans i han tornat a la sotana. Comencen a ser poderosos al Tercer Món. Ser padrecitos amb sotana dóna una autoritat i una capacitat d'intervenció política immerescuda... és directament oposat a l'Evangeli. L'Església pagarà molt car aquest posar-se d'esquena del món.

L'Església corre el perill de convertir-se en una secta vinculada al poder polític, mediàtic i econòmic... i la gent deixarà de fer-ne cas.