Badalona salda un deute històric
La ciutat recordarà els sis treballadors que ara fa 35 anys van morir en l'incendi de la fàbrica Haissa
«Encara avui dia tinc aquella olor de fibra gravada al cap. De fet, hi tinc gravat cada segon d'aquella tarda. Jo tenia setze anys. Algú em va dir que s'estava cremant una fàbrica. No podia imaginar que el meu pare moriria en aquella tragèdia.» No tothom ha pogut oblidar aquell drama. Francesc Andreu és fill de l'únic home que va perdre la vida aquella tarda del 17 de maig. Les altres cinc víctimes eren dones. Tres d'elles només tenien entre disset i vint-i-un anys.
La fàbrica Haissa, al barri de la Morera, tenia poc temps de vida i, segons una inspecció feta un mes abans de l'incendi, no disposava de llicència municipal. El drama va afligir una ciutat que, sense saber per què, havia volgut oblidar-lo. Ara, l'historiador Emili Ferrando l'ha recuperat en el llibre Haissa. Història d'una tragèdia obrera en el tardofranquisme, que ha presentat a diversos punts de la ciutat. El darrer, la regidoria de la Dona. Ho ha fet coincidint amb el trenta-cinquè aniversari de l'incendi. «Vaig descobrir que no hi havia documents que en parlessin i vaig sentir el neguit de posar cara, nom, esperit a aquelles persones», relata. L'experiència ha estat satisfactòria però colpidora. Ha remogut els records i els sentiments de moltes persones. Francesc Andreu explica que en certa manera ha retrocedit fins al 1974. «Aquests dies tinc sentiments contraposats. D'una banda em vénen els records del dia que vaig perdre el meu pare, però, d'altra, estic molt satisfet què algú es recordi d'ell i dels altres cinc. Mai podré agrair a l'Emili el que ha fet per nosaltres.» «Era just recuperar per a la història aquesta tragèdia obrera tan ràpidament tapada i oblidada», escriu Ferrando.
Després de l'incendi, l'únic homenatge institucional que van rebre les víctimes va ser una trista menció en un ple municipal. Ara, 35 anys després, tots els grups municipals de l'Ajuntament han acordat de manera unànime reconèixer socialment aquelles sis persones. S'ha acordat instal·lar una placa explicativa a la zona propera on havia estat ubicada la fàbrica i fer públic aquest reconeixement amb un acte ciutadà.
El treball de Ferrando és un homenatge a Eusèbia Lausen, Antònia Llanes, Francesc Andreu, Francisca Vico, Josefa Lumbreras i Glòria Parra, però també és sens dubte un reconeixement a tots els obrers que han perdut la vida en el treball i en la lluita. El 2008, a Catalunya, en van morir 105 i 1.161 més van patir accidents greus.
Tot va anar massa ràpid
Era l'hora de l'entrepà de la tarda. En tres minuts, les tres plantes de la tèxtil Haissa quedaren envoltades d'un fum tòxic i de flames que posaren fi a la vida de sis empleats. Les causes mai no han estat aclarides però després de parlar amb desenes de testimonis l'historiador Emili Ferrando conclou que, probablement, l'origen fos un curtcircuit. La falta de seguretat i de mesures antiincendis fins i tot va provocar una manifestació sortint de l'enterrament de les sis víctimes, amb càrregues policials incloses. Aquell dia el titular de la fàbrica, Pedro Boadas, hi era present, però no es va deixar veure.
Una altra conclusió és que l'atenció als familiars de les víctimes va ser nefasta. Francesc Andreu recorda com va anar amb la seva mare a visitar els responsables de la fàbrica, poques hores després de l'enterrament del seu pare, i li van dir que tornés quan fos major d'edat, que mirarien de donar-li feina.