Dickens al natural

Hi ha unes quantes maneres de saltar per l'ull d'una escala, però possiblement la més refistolada de totes és la que proposava Josep Carner, que preferia “llenegar per la barana” allà on Charles Dickens havia escrit amb claredat britànica que simplement baixava d'una revolada. Agafar un refredat, d'altra banda, pot arribar a ser una experiència d'allò més lírica si pel fet d'exposar-se a la intempèrie a uns senyors “els escauria una tremebunda possibilitat que la serena els encadarnés”, i no que “they stood a considerable chance of catching colds in their heads”, com humilment proposava Dickens. Però el cas és que els lectors catalans no han conegut altra manera de baixar les escales ni de constipar-se que no fos aquesta que Carner va concebre fa més de vuitanta anys per a la seva traducció d'Els papers pòstums del Club Pickwick, la primera novel·la del jove Dickens. Fins ara. Per primera vegada des que Proa va publicar la versió de Carner, el 1931 i en ple procés de normalització fabriana, el lector disposarà d'una nova versió d'aquest clàssic en traducció de Miquel Casacuberta, que ha procurat cenyir-se a l'exigència del mateix escriptor anglès segons la qual un traductor ha d'aportar a la seva adaptació “alguna cosa més que mer coneixement de diccionari”.

Publicat per Acontravent en col·laboració amb Traduccions Inèdites, aquest Pickwick renovat que es posa a la venda a partir de la setmana que ve, permet redescobrir un Dickens molt més proper, fins i tot més fidel al text original, per mitjà d'“un català entenedor, elegant, ric, versàtil, viu i divertit”, buscant transmetre sobretot credibilitat a uns diàlegs que obliguen el traductor a un esforç considerable per reproduir a través del llenguatge el caràcter i fins l'extracció social dels més de tres-cents personatges que Dickens fa desfilar al llarg de les més de mil pàgines de la novel·la.

Miquel Casacuberta, impulsor des del 2009 del lloc web Traduccions Inèdites en Línia, des d'on comparteix les seves traduccions de clàssics com ara Nathaniel Hawthorne, Willa Cather o Henry James que no han trobat sortida en el món editorial, admet que la caracterització lingüística que fa Dickens dels seus personatges ha estat tot un repte, que ha assumit “procurant reflectir aquesta varietat sense caure en deformacions ortogràfiques, sinó per mitjà de recursos semàntics més subtils”. Però sense cap dubte el principal desafiament ha estat afrontar una empresa que acreditava antecedents tan il·lustres que ningú els considerava superables: “Pensa que es va arribar a dir que Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens, cosa que ha contribuït a propagar la idea que la traducció és una qüestió de literats i no pas de traductors literaris”, lamenta Casacuberta, que opina més aviat que Carner no ha millorat Dickens, sinó que l'ha suplantat, com es va poder comprovar amb motiu de l'Any Carner, quan es va reeditar Grans esperances com si fos una creació seva. Amb raó algú ha arribat a dir que Dickens és la gran novel·la de Carner.

“El llenguatge de Carner ja era artificiós fins i tot en el moment que va publicar les seves versions”, observa Casacuberta, que considera que aquest model de llengua “no és que hagi envellit, és que mai no va ser modern”. Era, en realitat, fruit de l'encàrrec de Pompeu Fabra, que va demanar a Carner que en plena batalla per imposar el Diccionari se servís tan àmpliament com pogués del vocabulari existent per enriquir la llengua literària. I Carner s'ho va prendre tan al peu de la lletra, que a través de Dickens fa reviure expressions en desús ja als anys trenta. “Hi ha lloc per a un altre Pickwick en català?”, es pregunta Casacuberta, i el nou llibre n'és la resposta, perquè “cap cultura pot presumir d'haver-se fet seu Dickens amb una única traducció”, sempre, insisteix, amb el respecte i l'admiració deguts a la feina pionera de Carner.

El Pickwick d'Acontravent, que es posa a la venda el pròxim dia 12, incorpora algunes de les il·lustracions que acompanyaven el text original anglès, publicat per entregues el 1836. De fet, Dickens havia de limitar-se a crear un relat convincent per a unes il·lustracions ja existents, obra de Robert Seymour, però les aventures d'aquell vellet panxacontent i el seu criat van acabar derivant en un complex deliri narratiu de tints quixotescos i enorme popularitat, molt abans de convertir-se en un clàssic admirat per Auden, Borges, Chesterton, Cortázar i Dostoievski. És, segons Casacuberta, “l'única obra humorística de Dickens, i segurament la més vitalista i lluminosa”, diu Casacuberta.