“Al món ja hi ha una marca política, que és Catalunya”

Sí, més Barcelona que Catalunya, tot i que des de l'11-S això ha explotat. Cada dia hi ha articles a tot el món; és una bestiesa l'allau que en rebem i la gent que ens pregunta. Ja hi ha una marca política, que és Catalunya, i una altra d'econòmica i cultural, que és Barcelona.

Barcelona té una imatge molt bona que s'associa a modernitat, mentre que la marca Catalunya és força nova: estem en procés de ser un estat.

Catalunya va ser la primera comunitat a començar les retallades, però sortia als mitjans com la més endeutada, fruit d'una estratègia deliberada de Madrid, que feia recaure aquí la responsabilitat de la crisi. Però en l'últim any s'ha explicat en paral·lel el dèficit fiscal tan alt que tenim, i la imatge ha millorat prou.

També és on tots hem abocat més esforç per explicar-nos, però entén perfectament que vulguem votar, i no qüestiona la nostra legitimitat.

A l'estranger ho tenen molt clar. Ningú al món pensa que a Escòcia hagin de votar tots els britànics o al Quebec tots els canadencs. Tenim un argument imbatible, i és que volem votar, no que volem la independència. A partir d'aquí hem d'argumentar, però aquest és el missatge.

Quina llei és aquesta que prohibeix un dret fonamental? Cal explicar per què tenim dret a votar, tots els greuges, com farem el procés des del punt de vista polític i democràtic, com finançarem la transició...

Fins al dia que haguem guanyat el referèndum no en trobarem, perquè fins llavors serem un problema intern de l'Estat espanyol. Abans hem de fer la feina nosaltres, perquè ningú vindrà a ajudar-nos.

Sí, la italiana s'ha de treballar, perquè ens associa massa a la Padània. Hem reclamat massa el tema econòmic, i allà han aprofitat el cas català. I a Alemanya passa el mateix. És més fàcil explicar que volem la independència que el pacte fiscal, i que és un conflicte polític amb una derivada econòmica gran. Un problema sols econòmic el té tothom.

Si la premsa és favorable cap a Catalunya ajudarà que ho siguin els governs. En política internacional guanyen els interessos; per això cal fer una proposta atractiva al món, i fer notar que no trencarem res.

Fa la seva feina, i és veritat que ha pressionat, però en general els mitjans internacionals són seriosos i lliures, i no es deixen influenciar. Si The New York Times no es deixa pressionar pel govern xinès, es deixarà pressionar per l'espanyol?

És raonable pensar que Catalunya iniciarà una negociació per entrar-hi, perquè la UE no voldrà renunciar a 7,5 milions de persones. Ens equivoquem, però, si ens hi obsessionem: l'objectiu no és ser a la UE en si, sinó el benestar dels ciutadans. Cal garantir la lliure circulació de persones, béns i capitals, i això Suïssa o Noruega ho fan des de fora. Si som independents haurem de valorar si ens convé ser en una estructura organitzativa cara, burocràtica i ineficient com la UE, que imposa les retallades i dóna una excusa als governs per implantar mesures impopulars. És ella la que s'ha de guanyar la confiança ciutadana.

La diàspora és un gran actiu, tenen moltes ganes de contribuir al país i hem de trobar la manera que ho puguin fer, per buscar suports internacionals. Però on ens juguem la independència és a casa, és on hem de construir l'estat propi.

A tots els països és clau la política exterior, hi has de ser per generar més oportunitats. Sense l'actual procés hi hauríem de ser igual per atreure inversions i fomentar el país. Els que se'n queixen, si no per això, farien demagògia per una altra cosa; és millor no fer-los cas.