El dret a decidir

El debat al Parlament referit al dret a decidir i a la sobirania ha centrat la vida política dels darrers mesos i, a més, ha posat de manifest dos fets rellevants per a la societat: un per acció i l'altre per omissió, com són l'aprofundiment en la democràcia i els canvis socials i econòmics actuals.

Al Parlament es van defensar dues propostes de resolució: l'una del PSC (que va obtenir 20 vots) i l'altra de CiU, ERC i ICV-EUiA (aprovada amb 85 vots a favor). Les dues tenien elements comuns i un comú denominador: el dret a decidir. Podien haver estat consensuades entre tots els grups que compartim els principis del catalanisme. Un catalanisme que avui, 127 anys després de la publicació de l'obra de Valentí Almirall, incorpora els conceptes de dret a decidir i del nou marc d'Europa, inexistent com a unitat política el 1886. Però el catalanisme incorporava en el seu origen conceptes que segueixen tenint vigència: el respecte a la nostra llengua, cultura i identitat, la voluntat de desenvolupar les nostres institucions històriques i el federalisme.

El debat parlamentari va portar a una falta d'acord malgrat aquest comú denominador: el tacticisme en els partits i les diferents interpretacions que es podien donar al text per fer-lo evolucionar fins a esdevenir comú, no van fer possible l'acord. Molts diputats (i molts ciutadans) hauríem volgut un acord més ampli, especialment perquè hi és en la majoria social.

El comú denominador del dret a decidir hi era i hi segueix sent si mirem els resultats de les votacions. És present en els programes de cinc dels set partits. I, sobretot, hi és en l'imaginari i en les aspiracions d'una àmplia majoria de la societat. Si l'acord no es va materialitzar, es pot fer i és necessari fer-ho en el desenvolupament de l'exercici d'un dret que avui associem al nou catalanisme. Un dret que hi ha qui el veurà com un pas cap a un nou estat i que per d'altres serà el camí més efectiu per a una nova relació Catalunya-Espanya basada en el federalisme.

El debat parlamentari també va aportar dos elements fonamentals. L'un, manifestat en l'aprofundiment de la democràcia (que es visualitza en les contradiccions en l'exercici del vot d'alguns diputats). L'altre –per omissió–, en el canvi social i econòmic de la nostra societat. Pel que fa al primer, la base de la participació en la vida política són els partits (tot i no ser l'única forma de participació). Tanmateix, els parlamentaris exercim la vida política mitjançant els partits i, en conseqüència, participem d'un projecte col·lectiu al qual ens devem i al qual hem de ser fidels. Quan volem aprofundir en la democràcia –tal com ens reclama la societat– aquesta fidelitat no ha de tenir només una orientació, sinó que ha de ser capaç d'harmonitzar les decisions del partit, l'interès de la ciutadania, el marc institucional i les conviccions individuals. L'art i les bones pràctiques de la política han de permetre alinear aquestes quatre fidelitats perquè només així obtindrem el resultat òptim. Quan la coincidència no es dóna, només els criteris de priorització individuals i col·lectius resoldran el conflicte i, forçosament, tindrà associats costos polítics.

Això va succeir al Parlament en la votació d'una de les dues resolucions. Al llarg de la història de la democràcia s'ha produït en diferents marcs, situacions i partits. Només el desenvolupament de noves normes internes, lleis electorals i bones pràctiques democràtiques permetran minimitzar i gestionar els conflictes d'interessos i de visions. I forçosament hauran de tenir solució mirant l'interès de la ciutadania i situant-lo en el focus de qualsevol nova norma que reguli la democràcia participativa i l'electoral.

Finalment, el debat va reflectir –per la seva omissió– la realitat del canvi social i econòmic de la nostra societat. Que el debat tingués com a objectiu la definició de marcs de sobirania i de l'exercici del dret a decidir no vol dir que hi pugui haver projecte nacional sense projecte social i econòmic. Un serveix l'altre i són indestriables. Ens cal el dret a decidir perquè la lliure voluntat de la ciutadania ens permeti dotar-nos d'un marc institucional i de relació que asseguri el progrés econòmic i social individual i col·lectiu i garanteixi la cohesió social, única garantia de futur per a un projecte de país.

Només s'ha fet el debat parlamentari. El futur està per escriure. Catalunya mereix un gran projecte col·lectiu en el qual càpiga la immensa majoria dels ciutadans.