Opinió

Vuits i nous

Esteve Albert

La primera vegada que vaig sentir la paraula polifacètic era algú que l'aplicava a Esteve Albert. Des de llavors, cada cop que la sento penso indefectiblement en aquell home alt i molt prim que vaig arribar a conèixer i que va tenir l'amabilitat d'escriure el pròleg del meu primer llibre, un recull d'articles. Esteve Albert escrivia prosa i poesia, investigava, conspirava contra Franco i a favor del catalanisme, creava una nova manera de veure Andorra, muntava pessebres vivents –de fet en va ser l'inventor–, i retaules igualment animats com el de Sant Ermengol que es pot veure representat a la Seu d'Urgell. A casa tinc una fotografia seva on surt amb salacot. L'Esteve Albert tant podia ser un explorador de l'Àfrica com podia dirigir la circulació. Quan algú fa multitud d'activitats es diu també que és un home del Renaixement. Esteve Albert era més aviat un home del romànic. Un d'aquells monjos que tant pintaven la volta d'una església com regaven un camp d'enciams o relligaven un còdex, i que amb tots aquests ingredients anaven conformant un país, que en el seu cas no és altre que Catalunya.

Ara l'amic Josep Puig Pla ha reunit en un llibre titulat La memòria de l'Esteve Albert els retrats literaris que el nostre home va fer de Manuel Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Fèlix Millet Maristany, Joan Peiró, Pau Casals i Antoni Comas. L'ha editat Voliana, una petita i activa editorial d'Argentona, vila del Maresme molt propera a Dosrius, on Esteve Albert va néixer. Tots els textos, tret del dedicat al catedràtic Antoni Comas, són inèdits i veuen ara la llum gràcies a la labor investigadora de Puig Pla. Hilari Raguer n'ha escrit un pròleg que a més d'aprofundir en els retrats que el llibre presenta aporta més anècdotes de l'home que les va protagonitzar totes. L'última vegada que el vaig veure havia descobert propietats màgiques en la sorra d'uns terrenys de l'Aranyó, a la Segarra, i corria a explicar-ho a Manuel de Pedrolo, que era d'allí.

Temo que Esteve Albert és poc conegut. Ho és menys, en tot cas, que els personatges dels quals parla en el llibre. Si volen saber com era, llegeixin-lo perquè retratant els altres acaba sortint la seva personalitat una mica desmanegada però molt sàvia i absolutament compromesa amb el país.