Opinió

Cireres de temporada

La cirera no és una “fruita menor”, i la seva presència gastronòmica i social és rellevant

Per als qui volen fruita de temporada i de proximitat, ara és “el temps de les cireres”, expressió amb què Montserrat Roig va titular la novel·la amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi l'any 1976. Les cireres són una fruita molt apreciada arreu pel seu color, el seu gust i les seves aplicacions i formes de consum. Bé que originàries de l'Àsia Menor, com explica l'escriptor i periodista Álvaro Cunqueiro al capítol De cerezas y guindas del seu llibre La cocina cristiana de Occidente, es troben a la Mediterrània i a altres contrades. Una altra referència literària és l'obra teatral del dramaturg rus Anton Txèkhov, L'hort dels cirerers, estrenada a Moscou l'any 1904, on el valor familiar d'aquest hort constitueix un dels eixos de l'obra. També hi ha poemes dedicats a les cireres, com els dels anglesos Robert Herrick (1591-1674) i Walter de la Mare (1873-1956) o el del nord-americà Lucien Stryk (1924-2013). La cirera no és una “fruita menor”, i la seva presència gastronòmica i social és rellevant.

A casa nostra, la collita té lloc fonamentalment durant els mesos de maig i juny, i pot durar fins ben avançat l'estiu. Per això, com ens informava el Sortim del proppassat dia 19, Sant Climent de Llobregat celebra aquests dies l'Exposició de Cireres, que contribueix a divulgar-ne el coneixement. La comarca del Baix Llobregat és la primera productora de cireres de Catalunya, i la vinculació de Sant Climent amb aquesta fruita és tan evident que durant la Guerra Civil, en què els sants no eren ben vistos, aquesta població, el 1937, va passar a dir-se Cirerer del Llobregat. A Catalunya també hi ha altres cireres conegudes i apreciades, com les d'en Roca, d'Arenys de Munt, les de Bràfim, a l'Alt Camp, i les de la Ribera d'Ebre. També són de Catalunya les Cherries Glamour, unes cireres singulars, de gran qualitat i projecció internacional, les més cares del món, produïdes, a còpia de recerca i innovació, per l'empresa del Segrià Edoa, que, com ens informava fa uns dies Joan Tort des d'Almacelles a L'Econòmic, ha aconseguit produir-les quan ja s'han acabat a l'hemisferi sud i encara no ha començat la collita al nord. És una de les moltes notícies estimulants que sol donar aquest setmanari sobre empreses que se'n surten, i són nombroses les que es refereixen al món dels aliments, molt consistent a Catalunya tant en la producció primària com en la industrial.

També són molt apreciades les de la vall del Jerte, zona del nord d'Extremadura, d'on provenen les anomenades picotes. Precisament, aquest proper mes de juny se celebrarà a Plasència, a la vora d'on es produeixen aquestes cireres, el VII Congrés Internacional de la Cirera, que tractarà dels aspectes bàsics i aplicats de la seva producció, perquè el progrés agroalimentari, fins i tot dels productes tradicionals, necessita les aportacions de la ciència i la tecnologia per garantir i millorar la qualitat dels aliments frescos i processats. En són un exemple els recobriments de moltes fruites basats en uns compostos anomenats sucroèsters, que tenen la funció de mantenir la qualitat de les peces de fruita durant l'emmagatzematge i prolongar, així, la seva vida postcollita si no es poden consumir de proximitat ni fresques. Aquestes són les formes preferents de fer-ho, però no són sempre possibles quan volem fruita de temporada tot l'any, ja que aleshores ha de venir de lluny (és el cas de les cireres de Xile).

Cent grams de cireres aporten unes 50-70 quilocalories, de 12 a 17 grams de sucres, 1,5 grams de fibra, entorn d'un gram de proteïnes i pràcticament gens de greix. Com totes les fruites, són riques en minerals, sobretot potassi i magnesi, en vitamines C, A i àcid fòlic, i en antioxidants, i porten molt poc sodi. La fruita fresca té un cert efecte diürètic, que en el cas de les cireres s'obté amb una infusió de les seves cues. Tot i que no té fonament la brama que la fruita en general no va bé per postres, això pot passar a algunes persones amb les cireres. Són relativament riques en sucres, cosa que saben bé els ocells que les piquen, i es diu que si això passa a l'estiu amb cireres molt madures i una mica fermentades, fins i tot s'arriben a emborratxar. Hi ha begudes alcohòliques, com ara el kirsch, el marrasquí o algunes ratafies, fetes a base de cireres.

Com diu Stryk al seu poema Cireres, mengem-les una a una, trencant lentament la seva pell. Malauradament les darreres pluges han trencat prematurament la pell de moltes cireres, amb les consegüents pèrdues per als agricultors, dels qui no sempre valorem prou l'esforç i els riscos que corren.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.