Societat

Les estances blanques

LA REMOR DEL VENT

Els llums blanquinosos escampen per la sala una neguitosa irrealitat. A fora la nit no acaba d'esvair-se i un silenci enganxós s'adhereix a les parets. Un neó fa pampallugues en el sostre. A hores d'ara queda poca gent a la sala d'espera. Un vell encongit, a qui li tremolen les mans, remuga entre dents un reguitzell de murmuris i s'esmerça a no plorar. La fragilitat de la vellesa és immensa, un nen sempre s'alça rabent, fins i tot rebota sobre el terra, el futur és un camí obert i cada pas l'enforteix. Els vells tenen la consistència d'un gargot de guix.

Una mare i la seua filla romanen assegudes a les cadires de plàstic. Han passat força hores des que s'han endut el pare a l'altre costat de l'ampla porta cap a on llancen llambregades de tant en tant. Hi han arribat quan el brogit de la gent era més fort, serien les sis de la vesprada tocades. A penes si els han dit alguna cosa sobre la situació del malalt. L'angúnia de l'espera s'aferra a l'estómac acarnissadament, tot i que ja hi estan avesades. Dotze anys d'ensurts, arran de la caiguda des del garrofer avall, quan els digueren que no se'n sortiria.

La filla escolta la mare parlant dels fets quotidians, intueix que vol emmascarar els bocins de basarda que li van colpint els pensaments. És una dona lluitadora que ha assolit mantindre el pare sa i estalvi més enllà de les previsions dels metges. Tossuda, s'hi negava a creure'ls i deia: “Ningú no mor de la malaltia que té, sinó dallò que arreplega”. Darrerament els viatges a les urgències de l'hospital han sovintejat massa i les dues saben que el final se'ls acosta com un lladre mesquí.

Per les finestres aguaiten les escletxes de l'alba que comença a conrear el dia. Els esquinços de l'obscuritat s'esmicolen alhora que els cossos s'esgarrifen destemprats. L'home de la bata blanca els diu que hui se'n tornen a casa amb el pare i una altra vegada elles gaudeixen d'una petita treva. El malalt, ajagut a la llitera de l'ambulància, somriu a la filla amb els dolços ulls murris i li estreny la mà.

Tot d'una, els anys s'esberlen i al darrere veiem una xiqueta jugant en un hort, entre els arbres i a prop un home jove, enterc, que els esporga mentre, d'esquitllentes, la vigila aclaparat per la tendresa. Tot grapejant la boira del temps, s'hi acosta la veu acollidora que li contava aquelles històries que es feien imatge nítida al cap. Quan de menut el germà gran del pare, jugant amb una pistola vella que havien trobat al barranc tot just després de la guerra, el va ferir greument. No tindria ni sis anys i hagué d'anar a declarar a Aiora, com ell deia: “Capolls de roses”. O quan va fuetejar el retor del poble amb una vara, o la infantesa treballant a la muntanya; la joventut pels pobles fent la verema i la sega; la fam en aquells temps tan durs d'un segle ja passat. L'educació com a privilegi dels rics, la manca d'oportunitats d'aquells amb la butxaca buida. N'han sigut tantes, com una allau se li amunteguen i no sap per quina començar a rememorar. Al cor li batega la visió d'un petit grup familiar davant el foc: el pare, la mare, el germà i ella. Tot allò sembla un somni que ha quedat atrapat en tancar un llibre.

La filla ix a l'esplanada, el xivarri dels ocells degoteja com un granís tardorenc entre les branques i les fulles. Sent les parpelles pesants, té son però sap que no dormirà. L'ambulància passa per davant seu, entreveu la mà de la mare fent-li una salutació darrere els vidres i somriu alleujada. Ara, mentre a poc a poc torna a la realitat, se sent com qui ha estat presoner dins d'una cova un bon grapat d'anys i l'entorn té un color colpidorament grisós. I és que la nostàlgia és un país de vegades una mica agrest.

Almussafes- 11 octubre del 2013

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.