Estats d'ànim

Hui el camí es bifurca, ella mira endavant i somriu, tot i que alguna gota de sal li regalima sobre la galta en un moment puntual. Han sigut set anys de la seua vida lliurats a aquestes dones grans, dues vesprades a la setmana, sense esperar cap recompensa que no siga la satisfacció de veure-les gaudir del teatre fetiller. Aquesta nit és l'hora de tancar les maletes i llançar-se a vela plena. Ha de triar el viarany escaient i cloure l'estança on romandrà per sempre la minúscula boira de la quimera esblaimada. I a les vesprades, amb el repic de les campanades a les quatre tocades, potser l'enyor li colpirà el cor. Els pensaments criden dins del cap i cada frase li acosta el final, demà no hi tornarà, una abraçada, bona nit i adéu.

D'elles ha aprés, entre altres coses, a sobreviure al bassal del dolor. Han patit una llarga dictadura que els ha instal·lat la paüra als ulls, la resignació contra què es rebel·len, perquè en cas contrari seria com acceptar la mort en vida i ni tan sols són conscients del poder que tenen. Com ara Adela, de menuda volia ser “artista”, als nou anys els pares li posaren damunt la taula la cistella amb les anguiles i “ací s'ha acabat tot”. Luisa, en la setantena, una paga de vídua minsa que l'obliga a continuar cosint roba com si encara fos jove.

Aquestes dones han triat rebre classes de teatre perquè se senten vives i volen jugar a crear mons alternatius on allunyar-se del costum. No n'esperen lliçons magistrals, ni un mestre que haja fet un curset d'això o d'allò, perquè estem parlant de relacions humanes. El somriure adient, la paraula, el gest, la mirada amatent. Clar que hi entenen el que els expliquen, però el seu procés és més humà i diferent. Perquè el material amb què treballem és força fràgil: les persones. Els cal atenció, de vegades hi són uns éssers diminuts i desvalguts que cerquen la mà ferrenya i alhora vellutada per conduir-les a la solució del problema que atabala. Al llarg d'aquests anys les ha vist arribar-hi balbes pel fred, amerades de calor, no els importava la circumstància de l'estació de l'any. Juntes s'hi enfrontaren a la pèrdua de Carmen, una companya excepcional a qui sempre trobaran a faltar, una dona d'acer abatuda per la malaltia.

A ella li fa l'efecte que ha sigut com una mena de titella, sempre algun altre decideix per nosaltres. Però tant s'hi val, a tots ens han fet fora alguna vegada del projecte a què hem contribuït a tirar endavant. Se suposa que ens hem de guanyar els esglaons que trepitgem, hem de sagnar el somni, no l'hem de rebre com una lleugera pluja de primavera, però no són sempre així les coses. L'hi ragen els projectes a doll i amb les punyalades rebudes trena ella una liana per esquivar els arbres. Esperonada per tot el que albira més enllà s'inventarà una vida arborada a l'horitzó. I ara, mentre observa la llangor d'un gat, s'adona de l'esguard a l'aguait, com ensuma l'aire, la perfecció dels seus trets salvatges al besllum del crepuscle. Són els petits gestos del dia que s'escola, el relat que els seus ulls escriuen sobre la celístia.

Almussafes- 18 octubre del 2013