L'illa retrobada

Tinc una illa d'esquena al món

on m'arrupisc pell i aigua,

dits, braços, el cos encadenat

a l'arbre que desitge i em cobreix.

Del llibre de poesia Illa retrobada de M Carmen Sáez (Onada Edicions 2010)

Estimada Carmencin “del Gore”, petita arrel de ma vida:

Hui he tornat a la “fuente de Los Escalones”. Pensava que m'hi esperaries, potser a l'ombra dels lledoners, encimbellada al tronc de la noguera o xipollejant pels bassals que propaguen els espetecs de la cascada rabiüda. Aigua bramulant que s'estimba envers el cingle on s'hi desferma En esguardar les magranes esbotzades i les fulles esplendoroses de les figueres, m'he adonat que els ulls esbrinadors t'hi han reconquerit. He baixat una mica trontollant i lliscant pel llit de branquillons i fullaraca que embrolla la drecera. Sobtadament s'ha crebat la teua rialla diàfana i trapella entre els cairells arrebossats de molsa. Ara sé que hi seràs ací per sempre, encastada al bell mig de l'herba. Tu seràs la custòdia d'aquesta illa retrobada on vull arrupir-me. Amalgama de colors, esbarzers garlaires que em mussiten les veus antigues i adormides. Aquesta olor xopa de terra i fullatge produïda pel ruixim de la matinada. He fet de funàmbula, com abans, entre l'estretor de la sèquia. He baixat els vint-i-cinc esglaons escantellats de pedra tallada en la roca. D'esquitllentes s'ha esmunyit una ombra a prop meu i una calidesa reconeguda m'ha tibat la pell i m'han vingut ganes de dir-te que encara m'agrada escriure. Te'n recordes? T'havia enlluernat el caliu de les paraules, perquè tenen el poder de traçar històries que ens assosseguen la frisança.

Quina sort, no t'has sentit encerclada per tanques a les escoles, a la teua no n'hi havien, la muntanya era el teu esbarjo. A tu no t'han arrabassat el dret als coneixements. Cap ésser dolent ha gosat trobar aquest regne immortal per assestar-te la coltellada miserable. No t'ha colpit el dissortat pelegrinatge d'aquest orbe nostre cap a la desfeta. No has vist la darrera llambregada del pare i tens el privilegi de guarir l'escalfor del seu somriure per sempre jove. Les ciutats són llodrigueres de voltors negrencs que han romput i esbocinat la pietat i s'hi nodreixen en les despulles. Però tu has de romandre ací i res ni ningú no assolirà ensutjar aquesta immensa illa on pots destriar les urpes que ens sotgen. Darrere els cims hi ha massa sang vessada, de vegades ens sembla terrorífic el fet de ser persona.

M'he endinsat al cor de les oliveres a la recerca d'aixopluc, i és que tinc la mirada èbria d'una tardor força esvalotadora. Els nusos de les rames, el verd intens i llampant de les petites fulles, s'han embullat al meu voltant per abraonar-me. I jo tan insignificant entre aquest silenci de teuladí repicant-me a dins. Ocells que s'envolen invisibles, només el percudir d'unes ales entre la fronda i les consignes secretes del seu llenguatge. Els canyars, ajaguts sobre el rierol, s'esmercen a no deixar veure l'odissea de l'aigua remugadora. Allà enfront la silueta del castell en runes emmarcat per la vermellor d'arbres que no sé reconèixer. A sota, n'intuïsc “la fuente Del Zomeño” i unes nenes de cames esgarrapades ordint jocs d'infants. Angelets grimpadors rocam amunt i avall, els peus nus entaforats en els tolls. Cossos volanders d'aparença fràgil, no obstant això, s'hi abranden ferms sota la tebior d'un sol que repunta per la carena del “Castillet”. Hi sadollen la set ajupides davant el sortidor i els en regalima el broll pels llavis llaminers i enriolats.

En anar-me'n, un lleu cruixit ha desbaratat el fullam, hi he tombat el cap, tot just una fulla de color castany queia despoblada i gansonera. He sabut que hi eres a tocar meu, t'hi has arrambat, he fet un pensament i he acaronat les teues trenes d'ahir.

Almussafes 8 de desembre del 2013