Més que una pel·lícula de vampirs

No va guanyar al festival de Sitges, però qui moralment es va emportar l'aplaudiment unànime de crítica i públic és aquest aclamat i suggeridor film de terror provinent de Suècia, que narra una poètica història d'amistat i lleialtat entre adolescents, amb tema vampíric pel mig.

Filmada als gelats paratges suecs per Tomas Alfredson (realitzador amb una llarga trajectòria, encara que a casa nostra inèdita), la pel·lícula proposa un acostament a la infància. D'una banda, conformant un retrat d'Oskar, un nen de dotze anys la vida trista del qual queda marcada per un entorn familiar distorsionat i per l'assetjament escolar a què està sotmès. De l'altra, Eli, la noia misteriosa sobrevinguda al barri, que sembla afectada per una malaltia estranya i que canviarà la vida del protagonista, donant-li el valor necessari per poder-se enfrontar a aquest entorn gris i hostil.

Partint d'un material de primera (una novel·la de John Ajvide), Alfredson narra de manera realista uns fets que, en mans d'algú altre, entrarien directament en l'àmbit fantàstic. El resultat és una magistral combinació entre el realisme social i els elements sobrenaturals que conté la història.

Una altra característica que diferencia aquesta pel·lícula d'altres aportacions al gènere és que el director suec narra els fets de forma pausada, seduint l'espectador més reflexiu amb l'elegància de la seva exposició. La manifestada voluntat del director perquè la pel·lícula funcionés com el cinema mut (Alfredson ha declarat que aspirava que el film es pogués entendre perfectament traient-ne el so), fa que el silenci –d'altra banda, un element característic de l'essència sueca– es manifesti com una arma fílmica amb gran poder evocador.

Déjame entrar funciona com una història d'amistat i d'amor si es vol. També com un estudi sobre la incomunicació amb tocs de bulling escolar. Però per sobre de tot estem davant d'un conte, cru i despietat, de gran bellesa, que aconsegueix retratar perfectament la cada cop més preocupant pèrdua d'humanitat de la societat actual i l'atrocitat a què se sotmet el més dèbil.

Això, sense abominar d'elements propis del gènere del terror, amb imatges impactants que quedaran ja per sempre més en l'imaginari del terror. Sense anar més lluny, la seqüència final a la piscina. Simplement, exemplar.