Miratges

Tota una munió d'estornells s'afanya fent giragonses sota la infinitud d'un cel no se sap si vermell o moradenc. Ells coneixen el codi dansaire que els hi empeny. Línies acolorides colguen el blau i l'encalcinen. Els pobles fan olor de llenya brasejada. Ningú no mira el vespre que tomballeja cap a la nit, ni s'immola a l'esgarrifança d'aquesta engruna d'enyor. No s'escolta la recança d'un dringar de campanades, el costum que escanya el pit i ens esquitxa de llàgrimes abrusades. Un falcat de futileses enaigua les cantonades, les façanes, les frontisses de portalades closes. Allà al fons el firmament s'enfosca una mica més i ací una claror quimèrica i llostrejada circumda els bastiments.

Cap desnonat resta a la mercè de la golafreria del mestral que colpeix els xiprers dels vorals de les carreteres. No s'ensorren els mendicants per a dormir sobre els bancs llardosos dels parcs rònecs de les ciutats. No hi ha dones plorant sang, esquinçades pel silenci i el coltell. Ni tampoc infants d'ulls esbatussats per l'esglai. No hem vist les cues interminables esperant l'almoina del sustento diari; gent que s'ha empassat la dignitat, l'amor propi, pels fills, per la fam, perquè estan morint un malson. No s'ha esvanit un llambreig a sobre de la dona que volia ser escriptora i adés ha entrat al centre comercial per demanar feina. Tal volta tampoc ha estat a l'abast de qualsevol esguard la imatge de tres homes, en la cinquantena, tot eixint de l'antiga Casa del Xavo de València un matí hivernenc, melangiós i gèlid. Un jove eixerit i ben plantat els ha volgut acostar la seua causa solidària, ells li han anomenat el F.O.G.A.S.A. i el xicot no en sabia res. Li ho han explicat i, en escoltar-los, la mirada se li ha curullat d'aflicció, a la veu li vessava la tendresa en desitjar-los bon Nadal i bona sort mentre s'hi allunyaven amb les espatlles decaigudes, amb la certitud de qui ja no espera res. No hem clissat com s'acosta als cotxes aturats als semàfors l'home cepat que ven mocadors de paper sense èxit. No passa, a mitjan juliol, el vell xaparro que s'imagina que encara és jove, pel pas de zebra entre el carrer de Guillem de Castro i el del Mestre Palau. Fa una calor que liqua les llambordes, però ell va vestit amb una jaqueta de mànega llarga perquè la dona jove a qui vol impressionar li ha dit que l'hi queda bé. Li tremolen les mans i li llampurnegen les pupil·les, és que hui hi aniran al cinema plegats i qui sap el que eixirà d'aquest venturós encontre. No veiem el seu aspecte fatxenda, tibat com un titot que fa l'aleta a la seua presa incauta. Escanyolit, però panxarrut, cames curtes i cul d'ànec; cabells minsos i blancs, barba que camufla uns llavis mal dibuixats. Té un ull un xic esbiaixat i nafrat, com un esclat sangonós, potser arran d'una apujada de tensió, vés a saber. Tampoc no s'està endreçant, d'esma, amb una maldestra coqueteria, la cabellera d'espart negrenc, a la parada d'autobús, la Maruja Funes. Aquesta maula llargaruda, el rostre de la qual sembla que sempre està sorprés, quan parla arruga el front i també quan fa creure que escolta algú. Hom diu que li manca un polsim de seny. Tal vegada no li ha desllorigat el cor a l'home desconhortat que li regalava taronges, aquell que segurament no sap com gestionar un univers “marujo” i ferotge que ha esdevingut la seua hecatombe. A hores d'ara ens l'imaginem, arraulit sobre un seient de plàstic, al vagó d'un tren de rodalies.

El jorn, probablement, encobreix la representació de les petites històries quotidianes. Malauradament no veiem res, o allò que albirem no és més que un miratge, fins i tot podria no haver succeït mai. Llisquen davant nostre els éssers de carn, ombres despullades a recer d'una planyença que mai no els arriba. Ens belluguem per la sorra de la il·lusió i no ens assabentem del que batega a dins de la invisibilitat. Una carícia malèvola esterrossa l'instant i el transmuta en oblit.

Almussafes 30 desembre del 2013