El costum dels dies

El costum del dia s'inicia una altra vegada batzegant la mandra dels vorals. No gaire lluny d'ací passa una ambulància sense presses; algú tanca d'esma la porta d'un garatge i engega un vehicle; un home grassonet, amb les mans a les butxaques, creua l'Avinguda de L'Horta de Picanya, hi fa ulleres i a més a més la pell no ha deixat anar el son; hi circulen dos ciclistes; una parella de mitjana edat, ben embolcallats, han eixit a caminar pel cantell del fred de gener. Les bardisses de les cases envejables són reblides d'un esplendor intens. Una pista de bàsquet roman solitària darrere la tanca del parc, en l'aire sura la presència dels qui ahir hi jugaren. Les faroles allunades s'apaguen amb força discreció i el sol ja va ocupant el seu lloc sobre l'asfalt. La ràdio conta les malifetes d'un govern que governa contra les persones. D'un barri de Burgos on l'ajuntament no vol posar tretze mil euros per una guarderia i, tanmateix, en gastarà huit milions per construir un bulevard. Els veïns s'hi han rebel·lat i ara són considerats com a radicals i terroristes. Als diaris diuen que des de Madrid han decidit tancar l'emissió de Catalunya Ràdio al País Valencià, un altre acte dictatorial contra la llengua i la llibertat. Les notícies vénen sempre curullades de fang i la sensació d'impotència fa estralls entre els pobladors d'una terra massa emprenyada. Dos coloms, un blanc i l'altre virolat, joguinegen a estimar-se d'una forma una mica ridícula, si més no, com si fossen humans; les dues aus es poleixen les plomes, miren a l'un i l'altre costat donant-se importància, passegen ben tibats mentre belluguen el cabet com un espiadimonis, talment tafurejant amb la mentida i les mitges veritats per tal d'aconseguir un fi. Passa una dona d'una primesa malaltissa, el rostre ratllat d'arrugues, la mirada fonda; un casquet de llana ficat al cap parla de la malaltia que se li arrapa al cos. Tot i això, un somriure com un traç de ploma li humiteja els llavis, la nit passada va llegir els seus poemes en companyia d'una bona amiga que també escriu versos. Fou el retrobament amb els amics de molts anys enrere, quan tots plegats eren negats d'il·lusió. Anit la miraven amb una tendresa que traspuava la suprema dolçor. Se sent afortunada perquè conserva aqueixos esguards que la recorden esplèndida, jove i la continuen veient així, amb els cabells llargs i lluents. Però també hi reconeixen la joia que li arrela a dins, la sensibilitat que cal per a crear bellesa amb les paraules. Ha fet fora aquells que l'han ferida, els ordinaris que li han clivellat la confiança. Hi ha gent extraordinària que de vegades ensopega amb el triomf dels mediocres sobre els tarannàs sensitius. La dona s'acotxa dins l'abric i s'esvaneix en girar el cantó.

Entrar a una escola és com travessar un túnel envers una altra realitat, el temps s'hi detura i la vida agafa un altre ritme, una dimensió diferent. Els xiquets no tenen un codi establert, actuen per intuïció. Entre ells i l'escriptora que hui els visita s'ha produït una mena de corrent que els atrau. Les preguntes comencen a fluir i de sobte s'obri el calaix dels sentits, la interacció que gosa crear una alegre complicitat entre el grup. La història, els personatges que ella escrigué un dia, ara són vius a la ment d'aquests infants que volen saber-ne més. Fins i tot hi ha descobert coses sobre les seues criatures que li havien passat desapercebudes, àdhuc li han demanat que escriga una segona part de la novel·la per tornar a gaudir-ne.

En eixir per la porta, esclata una bombolla resplendent davant els ulls i torna a dibuixar-se el poble, les vies amples; com si uns dits destres les calcaren i aparentment no hagueren variat. Tot i que els petits esdeveniments, en escolar-se pertot arreu, creen les mudances invisibles que fan de l'arrel del món un lloc dissemblant.

Almussafes 20 gener del 2014