Fragilitat

Un dia qualsevol albirem l'odissea del sol a sobre dels sis núvols esparsos que s'estarrufen al cim d'unes carenes imaginades. Ho fem encofurnats darrere els vidres d'una finestra isolada, quan la malaltia ens ha guanyat finalment el torcebraç llargament sostingut. Som una branca trencadissa, un cordill frèvol abaltit per aqueixa mena de recança que ens lliura a les mans del bri d'aire que vol pessigar-nos el borrissol del braços. L'esguard es passeja com les formigues pel terra, pesant, desficiós i es delecta en l'atzur del cel obert, hi capitomba envers l'home lent que va creuant el carrer gairebé a les palpentes, un vell feble recolzant-se sobre un bastó. S'esmicola el silenci pels lladrucs dels gossos sota la llum llostrejada que s'esquitxa en engrunes migrades contra les parets esblaimades. Com que tenim la mirada del record reblida d'imatges, s'esgranen davant els ulls estireganyades pel neguit, són deixalles de l'ahir espurnejades a còpia d'evocació.

La Fira Medieval dels Borja un diumenge a Llombai, el poble pres per la multitud, assetjat pels centenars de vehicles que atibaquen les rodalies. Heus ací com a una persona, tan poca cosa en aparença, li calen tantes andròmines per anar pel món i ha d'ocupar un lloc ben ample. La grisor que ara ens esfondra, perquè ens trobem massa vulnerables, congria un solatge que ens atansa de bell nou els personatges infames que ens han embrutat la vida, els indrets que havíem estimat tant i on ara regalima la sang de l'enyor i ens fa fàstic tornar-hi. S'hi ens afuen al damunt per a reconstruir el turment soterrat i distant quan el pensàvem ja subjugat. I potser allò anomenat felicitar consisteix a obrir-nos a un somriure, a unes paraules innocents farcides de tendresa que poden esborrar la nafra, la incertesa i el desconhort. Dos infants que parlen sobre si l'espai és infinit o no; les pupil·les enriolades i trapelles d'una xiqueta que ens desarma amb els seus enraonaments com cal.

I també, de vegades, ens colpeixen notícies esfereïdores i no ens veiem amb cor de pair-les: el nen d'onze anys que mor per culpa d'una negligència mèdica. Nosaltres el tenim a la memòria baixant en bicicleta, a tota virolla, pels carrers costeruts del poble de muntanya, lloc estimat cap a on torna la melangia a la recerca de la medicina adient. Si no entenem el que ens passa quan estem amb totes les nostres facultats sanes i estalvies, encara menys ho podem fer mentre sotsobrem en un estat enterbolit per la febre. Hem cregut escoltar que algun ajuntament posarà multes de set-cents cinquanta euros a qui gose forfollar als contenidors del fem, la qual cosa ens pareix inversemblant, qui es veu obligat a fer això és que no té ni un clau a les butxaques i està morint-se de gana, però la misèria i la ceguesa dels governants són il·limitades. Entre els borrallons de la inconsciència ens aplega des de Madrid que el Tribunal Superior de Justícia suspén la privatització de la Sanitat Pública. Pensem que un altre món és possible i que sí que podem aturar les rodes de la piconadora.

Embolcallats com estem d'una immensa fragilitat, ens arrambem a la poesia, llar que sempre acull i allibera. Ens sentim una mica poetes perquè un vers ens fueteja a dins, ens mussita mots secrets que retrunyen per les estances on vetllem la follia. Hom diu que un poema no condueix enlloc, però és el país que habitem quan la marinada esbomba els dubtes arreu del cor; el cimal a què anem i tornem, sense presses, serenament, a beure'ns el degoteig que ha de guarir-nos la malaurança.

Almussafes 28 gener del 2014