Hespèria

Cap al tard dos papallones blanques fimbren entre les flors del romer, comença a llostrejar a les parets i s'esvaneix la darrera partícula de nitidesa. Ahir fou un dia pesant, ella hagué d'arreplegar alguns estris per dur a l'hospital. El xiquet del serrell i les dents de pala ara és un home adult que jau al llit després d'un bon esglai. El germà de la infantesa ja no està sa i estalvi en el record, no corre com una gasela pels carrers costeruts, tampoc no inventa jocs amb taps d'ampolles, ni li conta històries de por al caliu del foc. L'ofici d'adult mena massa sovint a la malaltia. Pel camí se li mostren les deixalles d'una casa vora carretera, cavalls al sol peixent l'herba. A l'esquena resta l'Albufera que en dies lluminosos podem ataüllar-la i intuir entre l'arena de la Devesa les metzines de pometa. Al davant el verd pregon de la Mediterrània terra endins; de passada pel Marquesat veu despuntar petits arbres fruiters sense nom, cadells terrers i sempre els xiprers encabits entre d'altres. La primavera ha romput pertot arreu. Un avi passeja a recer de la llum amb una vara a la mà, columna on assegurar-se. Esquitxos nivis sirguen sobre l'atzur enlairat que fa coure els ulls. Els ciclistes han eixit en volior, talment orenetes agermanades. Enllà cap a l'horitzó la torre de Montroi, l'argila vermella del turó sobre què hi guaita. El camí la du a un altre moment, quan en féu el mateix uns anys enrere per arreplegar la roba del pare després de l'accident, llavors premia el rellotge d'ell i al cap li degotejava una lletania: “Que se salve, que se salve”. No sap si foren aqueixes paraules, però ell se'n va sortir. Deleja la flaire dels pins que van quedant enrere i en traspunten uns altres, però la sentor del tabac li nega els narius i un xic de desengany esvorella l'encís del moment. Envers la Foia de Bunyol els ventiladors, colossos que deslloriguen la quietud dels cims; la grisor empolsinada de la fàbrica de ciment. Margallons als pics de les serralades i la Masia del Collado ensementada d'oliveres. Els llorers, la semença de la magrana reblint l'esguard d'un carmesí esplendorós. La Vall dels Alcalans on va viure deu anys i ara és un lloc desconegut que no conserva cap cantell per evocar. El foc ha canviat el paisatge i la Font Reial roman en descurança. Al lloc on se li escolà la vida esclavitzada ara fan piscines; l'espai que omplia el cinema de l'oncle Manuel l'ocupa una casa de dos pisos. El pont sobre el Magre eixut que tantes vegades transitaren els seus peus d'adolescent. Les ovelles que cabriolen i es camuflen amb el brostam. Després de Montserrat s'eleva el castell que fou discoteca, el fullatge esponerós dels tarongers espessos. Motoristes suïcides fan gambirols sobre l'asfalt. Enllà al fons Torrent, tarongina a profusió. Ella escriu i la lletra sembla un encreuat de gargots. Les flors morades li recorden que en arribar juny han d'anar a Serra, quan les cireres ensangonaran la muntanya. Una família d'excursionistes s'aventura pels voltants, cossos entaforats en el panorama.

Se sent en calma, en aquest moment sí; tots tenim dret a una espurna de pau i quan ens l'arrabassen ens condemnen a una nit sense eixida. Però en dies com aquest s'hi deixata com si algú ablamara un cresol en la foscúria. Una brisa tardana li amanyaga el semblant, es tan pur el silenci en aquest territori amatent que podria vessar llàgrimes mentre s'embadaleix amb el tissatge d'una teranyina.

Almussafes 11 abril del 2014