Atzucac

L'esguard li llampurneja amb eixa tristor d'arena que vora mar enlluernen les onades en banyar-la. Vol contar-te tantes històries que se li acumulen als llavis i les paraules se solapen abans de nàixer. Ella evoca Baeza, la infantesa, la joventut ben aviat adulta que no va poder gaudir com li pertocava. Tanca els ulls i albira la carretera del cementeri on fou una dona dins d'un cos de xiqueta. Prohibit jugar, prohibit pensar, només el joc de mestressa de casa, sort que cosir li donava la llibertat interior que ningú no li podria prendre; mentre els dits destres bastien la tela que finalment transmutava en vestit, imatges de contrades remotes il·luminaven la cambra, diluïen la remor de les dones al voltant, feien possible el somni que potser la vida era més que una estança on acotar el cap sota la llum minsa d'una bombeta penjada al sostre deslluït i desnerit. Quan era temps de jugar amb nines, ja bressolava el primer fill dels quatre que en va tindre. Ella no ho entenia aleshores, però se sentia dins d'un atzucac on les parets se li estrenyien a poc a poc. Interrogava l'espill i la resposta n'era el retorn d'una llàgrima. Ben aviat va conèixer el veritable tarannà d'un marit sempre enutjat; quan li parlava era com escoltar els lladrucs d'un gos que anaven sempre a més. Allò li donà una fortalesa que li esperonà l'enginy, va aprendre a mantenir-se sana i estalvia enmig d'aquell daltabaix. Però l'home, fora de casa, era un encís, amatent, divertit, compartia el vi a les tavernes amb tothom i s'alegrava el cor amb els companyons. En creuar el llindar de casa, una màscara li cobria el somriure i l'il esbordellava. Ell treballava a les nits en una granja als afores del poble. Abans de començar el seu torn, amb la moto menuda que conduïa, es passava pel quiosc i arreplegava dues ampolles de vi. Mentre vigilava les gallines, intentava apaivagar la set que tenia incrustada al bell mig del moll de l'os; una ànsia que no assolia mai la sacietat. Un miracle cada dia el feia arribar a la llar viu i gairebé sempre amb la intenció de fer mal a la dona que, quan ell hi arribava, ja estava cosint abans de nàixer el dia.

Fins que un matí Antonio no acabà la jornada laboral, el trobaren mort al costat de las ampolles buides. En amanir els papers de vídua, ella va descobrir que, tot i que ell feia les hores completes de treball, l'amo el tenia contractat per quatre hores diàries només. Quatre fills, sola, però amb unes mans nigromàntiques i un cervell eixerit de modista que podia ensenyar, a més a més, el seu do a joves deixebles que començaren a fer gran el seu taller. Els anys setanta, moment de creixement industrial a La Ribera Baixa, ella tornava a iniciar un nou camí, sola, ja s'hi havia acostumat, mai es va sentir acompanyada pel marit. En relatar-te els instants que recorda a doll, és el mateix que obrir una aixeta que cada vegada és més fluida, cada record en porta un altre adherit a la pell. Imatges que et colpeixen per inversemblants, però tu saps que tot el que escoltes són els fets d'una vida real.

No ho heu pactat, però de sobte hi va posant el fre, a les dues us tremola a dins alguna cosa que us acoltella, una mena de neguit que a tu et vessa en forma de llàgrima, a ella un calfred li travessa la carn i després un alleujament en saber que és el passat allò que batega entre les dents, que no té forma corpòria i ja no pot fer-li cap mal. Perquè cada escena s'ha quedat encastada com un quadre pintat als murs d'una habitació resclosida. Ara s'esbatana una finestra i allà al fons ens enlluerna l'horitzó i ens abranda un plovisqueig de galivança.

Almussafes 28 abril del 2014