La tristesa de l'herba

Hom diu que alguns dies l'herba plou tristesa i ningú no se'n plany. El dolor ens ajuda a créixer, forja viaranys sobre la pell, ens esperona a errar entre els altres éssers mentre els núvols enaigüen l'esguard. La dona que pensa massa ha d'aprendre a suportar cada realitat, escanyar les quimeres que se li escolen xalestes, perquè res canviarà aquest daltabaix que no capeix i que li esbocina una vida a la intempèrie, desposseïda del mínim alè per continuar endavant. Ha de descavalcar de l'univers embromallat on sura inerme, del no-res engabiat que no aconsegueix escatir i ja no vol deixar que pel cantell li crivelle el món sense una llambregada envers l'horabaixa que mena al silenci de la nit. Ara escolta grinyolar les rodes del tren sobre els rails, l'orbe s'esfilagarsa davant els ulls entabanats per l'atzur. És un pelegrinatge cap a l'avenir, d'un instant només, canvis que fan efecte a la seua vitalitat, feble i robusta alhora per moments, tot depén d'una llàgrima sola que s'emportarà l'aiguat.

Un rostre de dona, colrat, somriure que foragita la tempesta, la trau de la petita rodona de pensaments. Delica la mira des de la fotografia i li ablama les ànsies de lluita. L'expressió del semblant és gargotejada d'arrugues, però traspua una bellesa insuperable; llueix unes arracades que representen dues cireres voluminoses i el mocador que li arreplega els cabells enlluerna el cel amb la mixtura de colors que el guarneixen. A la carta li refereix com arribà l' huracà Sandy a la República Dominicana, on ella viu. Fou el més colossal que se n'haja conegut fins ara. El riu Jura es va desbordar, arrossegant al seu pas les collites i les persones. Com més s'hi acostava, l'ímpetu n'acreixia, el firmament es va eclipsar sota una opaca hecatombe d'aigua; la terra era endrapada per una mar esdevinguda totes les mars; el vent, espaordidor, esbarriava un esgarip abassegador i cap contrada hi servia d'aixopluc. Delica va perdre una vaca, és a dir, la meitat del ramat, d'aleshores ençà ella i la seua família han hagut de viure amb força precarietat. Sort a Oxfam Intermon, a la Federació de Camperols Independents Mamá Tingó, i a la bonhomia de la gent, han assolit un refugi dalt d'un turó que, quan tornen els huracans, els sostindrà fora de perill.

Ella entafora les pupil·les a la imatge, a l'herba sota les potes dels animals que s'estén vers l'infinit; sembla que la tristor allà s'ha envellutat amb l'ombra nívia dels cirrus entrampats entre l'anyil. Un dia, potser, hi anirà i s'hi podran esguardar de fit a fit, acarar juntes les tamborinades que ageganten les galernes. De moment ha d'apaivagar els seus ciclons quotidians, empassar-se la metzina del temps fins a les escorrialles i sostreure'n una grapada de papallones per enlairar esguards cobejosos de claror.

Almussafes 2 de juny del 2014