L'albaïna

Un ventijol estrany rondina tot cargolant-se sobre la pell mentre s'escolen les hores primerenques d'un dia de juny. Encara guaita allà dalt una lluna mig esvanida que s'esbordella com un núvol menat pel xaloc, l'escorça d'un petit bromall blanc, mig transparent, semblant a algunes mirades. Ullpresa, hi fixes les ninetes dels ulls i li has vist un somriure bergant. Ai! Com t'agradaria encloure-la entre els dits! Ara unes volves grisenques s'enlairen toves pel terra, el propietari n'és un gat albat que s'arrauleix sota un cotxe estacionat al carrer Ausiàs March. T'hi fita amb un ull mig cluc i mandrós, fins i tot un animalet com aquest sap que tu ets inofensiva. Algunes botigues romanen barrades encara, la gatzara del poble es fa de pregar una miqueta per desemperesir-se i a les terrasses dels bars matiners ja creix la remor del que serà un dia força xardorós al sol. A la porta del col·legi Almassaf, Juan Miguel renta una mica el seu l'automòbil, tot de mosquits, pols i flors mortes dels arbres del parc, s'amalgamen empastifant-ne les llunes i ell remuga el descontent. Al carrer Santa Anna els venedors abillen el mercat del dimarts. La màquina de neteja municipal delinea reguerons d'aigua sobre el paviment i s'allunya amb la fressa acostumada.

En els migrats instants de quotidianitat t'assabentes que hom diu que multaran els pidolaires perquè, segons el govern, hi formen part d'una màfia, quan tots sabem que la majoria n'han sigut desnonats de les seues llars. Hi vol llevar el “bla bla car”, denunciar els pisos compartits... Tot força evident, decisions sempre que són una càrrega de profunditat contra la gent que s'ajuda, contra la generositat, la solidaritat i la tolerància, de què els taurons se'n riuen.

A la consulta del metge una dona gran et mirava insistentment, fins que s'ha armat de valor i ha gosat preguntar-te: “Ja sé de qui eres, jo ací vinga fer-ne memòria i ja ho tinc. Del teatre, tu eixes en el teatre, a que sí? Clar, tu eres la xica del teatre!”. Li somrius, no és la primera vegada que t'hi passa. Darrerament t'hi deixava un pessic d'amargor, perquè havies decidit que ja no tornaries a ser mai més “la xica del teatre”, però ara has assumit que la lluita continua cada dia i els teus peus fugissers i rabents tornaran a enfilar-se una i altra vegada a un escenari. Tres homes grans parlen dels torns del reg al camp, els pacients els escolten una mica sorneguers, entre els tres en sumen tants anys que han de tindre ja poques energies per treballar-hi. No obstant això, és el que han fet tota la vida i si ells ho deixen, qui continuarà aquesta tasca tan malagraïda?

Les espurnes forassenyades de la melangia s'abranden quan calciguem indrets que hem viscut amb els éssers estimats, però esdevenen moments en què ens arravatem només en rememorar un punt de què volem encalçar-ne la màgia i l'estupor ens amera. Ens fibla un gotellim d'aflicció que esvoranca les arestes d'un capvespre obstinat. I et demanes què tens al cor que a cremadent s'esbatussa en contemplar una posta de sol a la bonança, què t'encarcera els ulls que en fitar l'horitzó s'ameren de coïssor. Has promès que quan l'albaïna que et manté frèvola s'esparpelle i revife l'ímpetu dels jorns freturosos de desencís, amanyagaràs el frec gormand del torb en caure sobre les parpelles. Desclous l'esguard i t'empasses la joia viva del carrer.

Almussafes 17 de juny del 2014