El “.cat” no és pecat
L'independentisme català pretén més una emancipació que una secessió, i l'Església, ni aquí ni allà, no ha de prendre posició
Els amics em solen dir: “No emboliquis la troca.” Però no sempre els faig cas: a vegades cal ser valents, i defensar els dèbils, si tenen raó. Hi ha un fet: l'afany sobiranista a Catalunya creix, en bona part, per la instrumentalització política de tribunals de tota mena feta per part dels qui tenen el poder a l'Estat espanyol. Potser només volien distreure'ns però se'ls ha escapat de les mans: ara ens hauran d'escoltar, tant si a casa parlem castellà, català o altres llengües. El clam és real, negar-lo és absurd.
Mirin: estimar la pròpia nació mai és pecat. És una virtut. Vivim en un país laïcitzat, però que té arrels cristianes: entre nosaltres, d'aquesta creença i doctrina molts n'apreuem l'excel·lència. Ara m'emplastren que la Doctrina Social de l'Església (DSE) rebutja el nacionalisme com si, a més de suposar “una amenaça constant de tornada al paganisme”, obstaculitzés la pau i l'establiment “d'un autèntic ordre econòmic universal”. Em parlen d'una imaginària idolatria de la nació (Catecisme, 57) adobada amb lectures esbiaixades de la Gaudium et Spes (nn. 82 i 85). D'aquí que en Pérez-Soba i amics s'entestin a contradir aportacions de teòlegs com en Costa o l'Oriol (“Fet nacional i magisteri social”, 2003).
Jo defenso els dèbils que tenen raó: certa autoritat eclesiàstica, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), repeteix que –tot i reconeixent-ne la “sobirania espiritual”– les nacions no tenen dret a decidir (documents de 2002 i 2006). El fonament de la seva opció excloent és “el bé comú”. I ara! Si és “la suma d'aquelles condicions de la vida social que permeten tant a les col·lectivitats com als membres individuals d'atènyer la pròpia perfecció més plenament” (Compendi DSE, 164), què s'empatollen, ells? És un tema polític, obert. A quina ombra s'aixopluguen? Un altre cop?
La DSE mai no condemna la independència nacional, pacíficament assolida. Tampoc prohibeix els unionismes. Els ciutadans cristians som lliures. ¿Com és que certs portaveus de la CEE carreguen les consciències esbategant que “no és moralment acceptable la secessió” o que “la unitat d'Espanya és un element fonamental del bé comú”? Ens tenallen dues espases: la sacralització de la Constitució de 1978 i la interpretació clerical del bé comú,
exemples evidents d'un nacionalisme pervers i immoral.
Calmem-nos. Els cristianisme és una religió de pau i concòrdia, no una opció política concreta: som tan lliures, si no més, de com ho són ateus, agnòstics, panteistes o teistes d'arrel il·lustrada. “L'Església catòlica no s'identifica amb cap cultura”
(Pius XII, 1954): per això hi ha cristians de totes les nacions. Els recomano Il était une foi (Barnérias, 2010), on dos joves francesos inquiets es passegen cercant cristians arreu del món. Passin-lo a Madrid, encara que sigui a “13tv.es”, si us plau.
A la Moncloa i a la CEE saben que “cap nació no pot oprimir-ne cap altra ni interposar-se indegudament en els seus afers, i té el deure d'abstenir-se de qualsevol intent de domini” (St. Joan XXIII, Pacem in terris, 1963). I Joan Pau II, també canonitzat, defensa que –en el seu vessant comunitari– corresponen els mateixos drets a les nacions que a les persones: l'existència, la pròpia llengua i cultura, el disseny del seu futur. Segons la DSE, el dret a l'autodeterminació seria paral·lel al dret a la vida.
Mai els Bisbes catalans han indicat un camí únic (documents de 1985 i 2011): l'autodeterminació té diferents vies. Ara bé, cal sempre que l'Estat estigui al servei de la nació i no al contrari (Compendi DSE, 157). Així, i en sintonia amb recents declaracions del papa Francesc, entenc que l'independentisme català –pacífic i democràtic— pretén més una emancipació que una secessió, i que l'Església, ni aquí ni allà, no ha de prendre posició: seria patològic i un abús. Ens correspon als laics, segons la nostra consciència, responsabilitat i preferències.
