Després d'Al-Maliki

Al populós carrer Haifa de Bagdad hi ha l'estàtua del rei Faisal I, que va dirigir l'Iraq els primers anys de la seva independència fins al 1933. A diferència dels seus successors Ghazi i Faisal II, Faisal I ha estat venerat com a pare de la pàtria per tots els règims. Faisal I, conegut a Occident per la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, va liderar amb el coronel Lawrence la revolta contra els otomans i va ser proclamat a Damasc rei d'una Síria que abastava des del Mediterrani a Mesopotàmia. Aquesta gran Síria xocava amb el pacte anglofrancès Sykes-Picot, que posava Síria sota la tutela francesa. Llavors Faisal va deixar Damasc i va ser proclamat rei del que seria l'Iraq. Un dels qui van liderar la revolta contra els britànics va ser el poeta Mohammed Hassan Aboualemhacn, que després seria ministre amb Faisal. Nuri al-Maliki, que ha estat primer ministre de l'Iraq des de maig de l'any 2006, que s'ha vist forçat a deixar el càrrec, és nét d'aquest poeta que va ser ministre de Faisal. I el seu nom aventurava, quan va ser nomenat primer ministre, un lideratge venturós. Nuri, ve de la paraula nur, llum, i Maliki ve de malik, rei. Però mentre que Faisal continuarà sent venerat, és improbable que els vuit anys d'Al-Maliki siguin enyorats per ningú.

Despotisme, malversació de fons i humiliació dels rivals ha estat la seva manera de fer. I el govern i parlament estava paralitzat des de les eleccions d'abril, en què Al-Maliki va obtenir 92 dels 328 escons, amb una coalició en què no hi formaven part els seus antics aliats del Consell Suprem Islàmic ni el clergue Muqtada al Sadr. I els grups i milícies sunnites que, d'acord amb l'exèrcit iraquià i les tropes americanes, havien combatut la insurgència d'Al-Qaida, no només s'havien sentit traïts per Al-Maliki, sinó que l'acusaven d'estar darrere dels esquadrons de la mort que assassinaven els seus líders. Amb el parlament incapaç de nomenar un govern, Al-Maliki continuava com a primer ministre en funcions, quan el 10 de juny passat els salafistes de l'Estat Islàmic (EI) van conquerir Mossul, i amb el suport de milícies sunnites i caps tribals, l'EI estrenyia el setge a Bagdad i anunciava un califat. Això va encendre les alarmes tant a Washington com a Teheran, que, a la vegada que oferien suport logístic i militar al règim de Bagdad, van demanar a Al-Maliki que desistís de ser de nou primer ministre.

Han hagut de passar dos mesos, en què l'Estat Islàmic no ha reculat als voltants de Bagdad i, malgrat els atacs dels peixmergues kurds, ha provocat la matança i la fugida de milers de cristians i yazidites, fins que s'ha pogut aturar gràcies als bombardejos nord-americans. Però Al-Maliki continuava enrocat a Bagdad. Finalment, després de parlar amb una sola veu la màxima autoritat xiïta de l'Iraq, Ali al Sitani, Washington i Teheran, Al-Maliki en veure's sol ha acceptat deixar el lloc al xiïta Heidar al-Abadi. Caldrà veure si xiïtes, sunnites, cristians i kurds aconsegueixen posar en marxa les institucions, repartir el petroli, pactar el grau de vinculació del Kurdistan i, sobretot, amb el suport de Washington i Teheran, derrotar els milicians de l'Estat Islàmic.