Diversa, popular i en 3D

El 1992, amb la ciutat en plena ebullició pels Jocs Olímpics, Manuel Huerga va proposar a Pasqual Maragall una idea brillant, esbojarrada i probablement impossible de realitzar aleshores: filmar Barcelona en una pel·lícula d'Imax de 40 minuts amb un únic pla seqüència, és a dir, rodada tota d'una tirada, amb una sola càmera, entre els crits d'“Acció!” i “Talleu!” del director.

Han passat 22 anys des d'aleshores, i la tecnologia ha avançat prou per poder fer una pel·lícula en 3D, no per a Imax (l'única sala de Barcelona acaba de tancar), sinó per a cinemes digitals convencionals. I no en un únic pla, sinó en diversos plans seqüència, encadenats gràcies a la tecnologia digital com si fossin un de sol. Aquell somni impossible s'ha acabat fent realitat: Manuel Huerga ha dirigit Barcelona, la rosa de foc, un documental de 104 minuts en 3D sobre Barcelona, produït per Jaume Roures, que dóna una visió inèdita de la ciutat.

Tot i que la volen presentar a Canes o Berlín, i no s'estrenarà en sales fins a l'any vinent, l'han presentat a la premsa la setmana de la Diada: “És la nostra aportació al Tricentenari”, diu Jaume Roures, director general de Mediapro. Després matisa: “No és una pel·lícula sobre el Tricentenari, havíem parlat amb Huerga de fer aquesta pel·lícula i ara semblava el moment adequat per fer-la. La idea és mostrar com és Barcelona 300 anys després.”

Una de les peculiaritats de la proposta és que està narrada per personalitats diverses que tenen relació amb la ciutat: Josep Guardiola en català, Joan Manuel Serrat en castellà, Woody Allen en anglès, Eric Abidal en francès, Daniel Brühl en alemany i Rinko Kikuchi en japonès. També està previst fer versions en italià, rus, xinès i portuguès. Manuel Huerga explica: “Hem buscat narradors amb una vinculació amb Barcelona”, i han adaptat cada guió al narrador: “Hi ha un percentatge de guió comú, el 60% o 70%, i la resta està adaptada a cada narrador, que també hi aporta coses de collita pròpia. Woody Allen, per exemple, compara Barcelona amb Manhattan.”

La Barcelona que retrata Manuel Huerga és, en qualsevol cas, una ciutat diversa, popular, cosmopolita, amb tresors arquitectònics, però també amb menjadors socials per a gent que passa gana. “Hi ha moltes ciutats diferents, i totes són Barcelona. Potser sí que he reflectit una Barcelona més popular, diversa, com la veig jo, però he intentat que hi surtin diferents visions. Amb un documental saps com comences, però no com acabaràs. El guió l'escrius al final, quan ja tens el material.”

Jaume Roures també s'hi sent identificat: “És la meva Barcelona, la de Manuel Huerga i la de Lluís Arcarazo [el guionista], amb tota la seva diversitat. L'objectiu és poder mostrar al món aquesta Barcelona que barreja la tradició i la modernitat.” Una ciutat que es mou i protesta: “En els dos anys de rodatge –diu Roures–, la situació és la que és, i hem intentat reflectir l'actualitat equilibradament, incloent-hi les mobilitzacions dels «indignats» i a favor de la consulta.”

Agafant per títol Rosa de foc, nom amb què un grup anarquista del Poblenou va batejar la ciutat, la pel·lícula està plantejada “com una ruta seguida a través d'un pla seqüència”, diu Manuel Huerga. “No volíem que semblés un passeig amb el bus turístic, volíem ensenyar Barcelona d'una manera diferent. Tothom hi trobarà a faltar coses, i en descobrirà parts que desconeixia. Hem intentat equilibrar la Barcelona turística amb la Barcelona més real.”