Dones d'estalzim

Ocells sense nom tramunten la llicorella del cel, la userda guspireja verdejada sota el canelobre empal·lidit del sol, i l'aiguat del matí se solapa amb el ruixim d'un esguard aclaparat. Unes mans exquisides clouen un llibre, la dona corpresa cavil·la: “Llegim per a saber que no estem sols al món”. Potser la vida l'ha feta d'estalzim, però ella ja ha ressuscitat, és una altra, enrere ha quedat l'escanyolida nena entrampada en el parany de la mala bèstia que la deixà sense plans de futur, i desitja que, si més no, la traïció envers ella li haja servit per a alguna cosa a aqueix llimac.

Aquesta renaixença, a pleret, amb petites gambades vers la llum, com un baterell glaçat, li ha de calmar tanta aflicció acabalada. Ara s'aferma a les mans que l'aixopluguen, on retroba la sang degotada, i és que els covards són uns individus massa perillosos; de vegades ens hi juguem moltes coses, fins i tot la vida, tot i sabent que no mereixen ni una llambregada nostra.

Les petiteses quotidianes tenen el poder d'esparverar-nos el desconhort, mantenen els cors estabornits atrafegats en quefers que són com glòbuls que han d'apaivagar la set en la desolació. El cervell percaça una mena de “stand-by” per tal de no morir-se d'enyor.

Un diumenge qualsevol, ella és un cadell ferit que retorna de bell nou al carrer Músic Ayllon, on la calidesa d'una llar propícia és la protecció contra el coltell, s'hi sent ben agombolada. Allà són els qui l'estimen, amb la dolça rialla que li susciten colguen els voltors remots que li espicassaven l'ànim, és així com ella reclama el seu dret a gaudir d'un lloc al món.

Ací vol endreçar les percepcions que li abrusen el pit. Veus amatents que la bressen com una grapada d'assossec que li atenua la fiblada del coratge. La mirada s'embadoca sobre les bosses de paper arrambades a la paret del rebedor, la provisionalitat, a poc a poc, va quedant foragitada, ací ha d'establir les arrels novelles un dia declarat festa major. Tot i que són nombrosos els éssers mesquins que la circumden, no se'n queden enrere els actes de generositat de qui envolta la dona que ahir era de sutja.

Ella ha hagut de lliurar els salaris de tot un any d'hores extres que tant li han costat de suar, a Hisenda, perquè l'administració va cometre un error amb la seua petita discapacitat, fins i tot li han imposat una sanció de dos-cents euros, i a dins sent una indignació indomable, com si li hagueren rapinyat una llenca de la vida. Però qui pot enfrontar-se al poder establert? Els ningú com ella no reben mai les carantoines altruistes de la justícia.

El jorn esdevé capvespre en caure sobre el raval, malgrat la fresca, un home hi bandereja amb mànega curta; una anciana s'afanya en atansar-se al pas rabent d'un fill força egoista que engrapa el ronsal d'un quisso marró, ell ni s'adona de l'esforç de la mare en allargar el bastó una mica tremolosa, com si haguera perdut la fermança sobre el terra.

En el descampat d'enfront del “Cosmo bo·ling” els immigrants juguen voleibol i fan una gatzara festiva a desgrat de l'oratge encalitjat. Els fanals encara no estan abrandats, plovineja sobre les llambordes, l‘avinguda Tres Creus resta entollada, un crepuscle africà remena pesadesa moradenca als ulls, la brisa sangglaçada fustiga la pell.

Un batzac de gregal es dreça davant les carenes allunyades i la il·luminació de la ciutat és un semblant colrat a mercè de l'enyorament hivernenc.

11 de novembre del 2014