Illes recòndites

Un rajolí d'aigua al fons del barranc asfaltat hi crea universos, illes secretes, n'entabana el formigó i en brolla entre les esquerdes. Una dona grassa passeja un gos temorenc d'expressió colpidora. Alguns dies el sol ens sembla més groc que mai, tot i romandre ensofronyat darrere la boirassa de l'alba. T'agrada veure com sotja el jorn des del seu cubiculum abaltit. Però et fa mal el desconsol pregon que calciga les fulles sota el llorer.

De tant en tant cal endinsar-se en els paratges que ens escanyen d'enyor, per tal de conjurar dimonis i restablir l'ordre a la balma del cor malaltís; així sabrem que hem pogut vèncer la maleïda remembrança i mai més no se'ns podrà atansar. Ell diu: “No hi ha res més patètic que un amor no correspost”. Ho deixa caure mentre es lliura d'esma a l'embadaliment, les pupil·les se l'impregnen d'una humitat força luctuosa, obaga, i et narra, fil per randa, l'aflicció d'aquells anys, quan la filla en tenia huit. Tot just havien signat els papers del divorci, els avis materns la tenien amb ells, i anava a veure-la amb la moto de petita cilindrada. La nena i ell s'acostaven al forn a comprar el pastís d'aniversari, li duia els regals de la família, i la xiqueta se sentia tan venturosa com una fada, semblaven dos infants cofois amitjanant una llaminadura, fins que se l'emportaren a un altre país i ell va caure en la desesperança. Ella anit va ensopegar amb el passat mentre l'obscuritat l'envoltava com una papallona esberladissa. Quant que s'hi planyia d'aquell país estrany, cada cap de setmana la mare i l'home pel qual ho deixà tot es barallaven després de trascolar més del compte. Ella aleshores tenia nou anyets, s'arraulia sota els llençols invocant el pare a qui no tornaria a veure fins passats gairebé vint anys; espaordida, arrossegada pel negre setí de l'abandonament, abillava les seues pertinences al fons de la migrada maleta perquè, després de cada brega, pensava que se'n tornarien a casa, que allò no podia durar massa. En el silenci d'una habitació estranya escorcollava illes secretes on retrobava una pàrvula emparança.

Tu els has escoltat i voldries que el terra s'empassara tota mena d'evocació, aquesta sensació de país descurat, afligit, apàtic. Desitges que la boira siga el buc on restarà, lluny teu per sempre més, el turment. La nostàlgia s'ha de desprendre de tu per adherir-se als cims. I saps ben bé que tot consisteix a mirar, deixar que els ulls glopegen lividesa, que esbrinen la punta de les carenes després de la calitja, com si llambregares lleres de pàmpols. Quanta solitud et corprèn l'esguard mentre observes com s'arrangen les orenetes sobre les contrades del vent.

24 Novembre del 2014